Veig Manresa a tot arreu

Dilluns va ser un d’aquells dies en què els astres s’alineen: nens a casa els avis i vacances de la feina. Un gaudi necessari. Total, que després d’estar un matí a la bartola, vaig agafar el cotxe a les 5 i me’n vaig anar a Barcelona tot escoltant un pòdcast d’astrologia perquè, nenes, la Leo Season és aquí i jo soc nascuda a l’agost. Leo, el signe de Madonna i de Mussolini.

La meva amiga Núria, súper morena i amb unes ulleres de sol blavíssimes que li havia venut l’Eli, m’esperava al Parc de l’Estació del Nord per anar directe cap a l’Espiral dels Til·lers. Com que anàvem amb temps (vaig anar pels peatges) vam poder seure a primera fila. Faltava mitja hora perquè comencés la funció: Hamlet i les coses podrides, de la companyia Parking Shakespeare. La nostra actriu de confiança, la Mireia Cirera, feia de Gertrudis, la mare de l’intenset d’en Hamlet. Bé, qui no es posaria intens sabent que el tiet ha matat el pare, s’ha casat amb la mare i ara el pare, convertit en fantasma, apareix cada nit reclamant venjança? Quin coach emocional et salva d’això?

L’espai era acollidor i em va fer sentir molt allunyada del que no suporto del segle XXI. Vaig gaudir molt de l’obra; i el fet que aquell parc estigués ple de gent de totes les edats em va reconfortar. Humans are amazing. A davant tenia una família amb 2 nens petits i un pot de Pringles verdes que va ajudar que aguantessin tota l’obra sense dir ni piu. Haurien aguantat l’obra igual d’estoicament amb una carmanyola plena de dàtils?

Vaig dir que el Parc del Castell despren una vibra similar al parc on érem perquè, estimats, heu de saber que si hi ha quelcom que ens encanta fer amb la Núria és això, comparar-ho tot amb Manresa. Si estem a París i veiem una òptica Moscot: “Entrem a saludar l’Eli d’allà”. Si trobem un bar ben local regentat per un sol home que va que se les pela: la Granja del Xevi. I si veiem dues velletes del bracet pel Canal Saint Martin, som nosaltres d’aquí a 80 anys pel Passeig del Riu.

Manresa ens persegueix allà on anem.