La realitat com a frase

Hi ha assumptes la raresa dels quals deixem de percebre de tan quotidians com són. Els automatitzem per estalviar energies. L’alfabet és un d’ells. L’aprenem de petits, el recitem en veu alta, i l’arxivem per sempre en un calaix de la memòria. A partir d’aquell moment les lletres van esdevenir invisibles, com l’esquelet que ens sosté.

Però convé tornar-hi. Heu-les aquí: són tan poques (26, crec) que cabrien, escrites amb bolígraf, al palmell de la mà. La A, la B, la C, la D i així, tot seguit, fins a la Z. Amb aquests ingredients, pensa un, poc es pot cuinar. No obstant això, d’aquí ha sortit tot.

De la mateixa manera que amb els deu primers dígits del sistema mètric decimal es construeixen números inimaginables, amb les lletres de l’alfabet es fabriquen centenars de milers de paraules.

Però el veritable prodigi comença després, quan les paraules, al combinar-se, generen un nombre de frases tan gran que resulta impossible concebre’l. No parlo només de les frases ja escrites, sinó de les potencials. De les que es podrien escriure demà, d’aquí a un segle o d’aquí a mil anys. Amb les mateixes lletres amb què s’escru la llista de la compra, s’escriu el Quixot.

Amb aquestes es redacten les tragèdies de Shakespeare, les novel·les de Dostoievski, els comunicats de guerra, les declaracions d’amor i les notes de suïcidi. També la frase que vostè llegeix ara mateix.

Tot procedeix d’aquest petit grup de signes que vam aprendre a l’escola sense parar-hi atenció.

Continuem sense comprendre del tot el fenomen. Fàcil de descriure, difícil d’assimilar. La distància entre les poques lletres de l’alfabet i els milions de frases continguts en una enciclopèdia és comparable a la que hi ha entre un grapat de cèl·lules i un elefant.

Hi ha una cosa desproporcionada, gairebé miraculosa, en aquesta capacitat de multiplicació.

L’univers sencer sembla funcionar així. Unes quantes peces elementals, combinades de manera obstinada durant milers de milions d’anys, acaben produint mars, galàxies, formigues, ministres, pianistes i lectors de diaris.

Potser l’univers no és més que una immensa frase, plena d’oracions subordinades, construïda amb un alfabet minúscul.