Ceuta, una crisi molt oportuna

Analitzar l’actualitat en temps real comporta assumir un risc molt elevat, igual que ha passat amb la crisi migratòria de Ceuta. Per explicar el fet insòlit que més de 50.000 persones accedissin a la ciutat des del Marroc, s’ha dit que Rabat estava molest amb el Govern pel recent viatge de Sánchez a Algèria; que al nostre veí del sud no li havia agradat que el Congrés impulsés una proposta per facilitar la nacionalitat espanyola als saharauis; i, fins i tot, que pretenia aconseguir que la final del Mundial de futbol del 2030, organitzat per Espanya, Portugal i Marroc, es disputés a l’imponent estadi que la monarquia alauita està aixecant a Casablanca.

Al final, sembla imposar-se la tesi d’un moviment orquestrat a través de les xarxes socials a partir d’una sentència del Tribunal Suprem interpretada matusserament com una obertura de fronteres. Rabat, per tant, no seria darrere de l’assalt a Ceuta, tot i que és evident que va deixar fer perquè va veure una oportunitat per reforçar el seu permanent xantatge a Espanya mitjançant el control migratori. Si la crisi es va resoldre en 48 hores, va ser perquè el Marroc va considerar que l’objectiu ja s’havia assolit.

Més tocats queden els serveis d’informació de la Policia i la Guàrdia Civil, i també el CNI, per no haver detectat un moviment tan nombrós de persones a escassos metres de la frontera. El Govern ha d’oferir explicacions urgents i convincents sobre aquesta fallada d’intel·ligència.

Però, com Sánchez no desaprofita cap oportunitat, ja ha convertit la crisi de Ceuta en un pols personal contra la dreta i la ultradreta europees, explotant les precipitades reaccions d’alguns països com la Itàlia de Meloni. El fet que Albares carregués, poques hores abans de la reunió de ministres d’Interior de la UE, contra la «internacional reaccionària» reflecteix fins a quin punt el Govern ha vist en l’assalt a Ceuta una oportunitat política.