Aquesta costa és meva (i gratis)

Imaginem que, en una bonica riera al mig d’un espai natural concorregut per quantitats raonables de gent, hi comencen a aparèixer cada dia, matí i tarda, autobusos carregats de turistes sorollosos que envaeixen tot l’espai i en fan el mateix ús que si allò fos un parc aquàtic amb piscines i tobogans. Immediatament, l’alcalde corresponent faria sonar les alarmes, buscaria ajuda a la Generalitat i trobaria la manera d’aturar-ho. Argumentaria que, per públic que sigui aquell espai, ni se’n pot fer qualsevol ús ni es pot permetre degradar-lo, ni encara menys es pot espantar els residents i segons residents de tota la vida amb una activitat comercial que, a més, genera ingressos i impostos en un altre municipi. Ràpidament, i per començar, s’enviaria l’autobús a aparcar ben lluny per dissuadir l’espavilat que hagués pensat que portar turistes a banyar-se a una riera de l’interior seria un negoci fàcil.

Aquesta mateixa situació es dona cada dia durant tot l’estiu a uns quants llocs de la costa catalana. Es pot posar com a exemple molt evident el dels catamarans turístics que surten de Blanes, carreguen un centenar llarg de turistes a Lloret i es planten al racó que més els agrada del litoral, generalment de Tossa. En un minut, converteixen un paratge verge en Marineland o Port Aventura. S’apropien un ecosistema viu que mereix ser preservat i n’expulsen els usuaris particulars que tenen tot el dret a gaudir-ne en barca, en kaiac, en pàdel, a peu o nedant, sense la presència d’una tribu sorollosa i estrident que, en la pràctica, es fa seu un tram de costa verge com si l’hagués privatitzat. I, sovint, els catamarans no apareixen d’un en un, sinó de dos en dos o de tres en tres, matí i tarda, durant hores. Cada vegada més. I no trien zones ja desnaturalitzades pel turisme, on la seva presència impactaria menys, sinó que ofereixen als clients que paguen 50 euros un teló de fons ben pensat per a fer-se selfis. El d’aquests catamarans és un cas clamorós, però n’hi ha d’altres que no queden curts. Els creuers de les protegidíssimes Medes també són tela marinera.

Si una activitat així es produís a terra ferma, l’alcalde corresponent es queixaria, la població conscient del poble es mobilitzaria, i es prendrien mesures per evitar els abusos. Però, al mar, sembla que l’únic que sap fer l’administració és posar quatre balises, sovint als llocs menys indicats, i permetre que regeixi la llei de la selva, que al mar també és la llei del més fort.