Camins: de l’Agulla al Palau

A la campanya de les eleccions municipals del 2023 vam presentar una proposta que va generar sorpresa, debat i, fins i tot, una certa incredulitat: un escenari flotant al Parc de l’Agulla. Per a alguns era només una imatge impactant. Per a nosaltres, era molt més que això. Era la representació d’una idea de ciutat. La voluntat d’explicar que Manresa havia d’aspirar a ser alguna cosa més que una ciutat ben gestionada: havia de ser una ciutat amb ambició, capaç d’acollir grans esdeveniments i de convertir-se en un referent cultural i social del país.

Aquella proposta no pretenia ser una obra concreta ni una promesa electoral convencional. Era un símbol. Una invitació a pensar en gran. A qüestionar-nos per què, massa sovint, assumim que les grans experiències passen sempre a Barcelona o en altres ciutats, mentre aquí ens conformem amb gestionar el dia a dia.

La política municipal té l’obligació de resoldre problemes quotidians, de mantenir els carrers, de garantir serveis i de fer funcionar la ciutat. Però també ha de ser capaç d’imaginar el futur. I, en aquell moment, pràcticament ningú més plantejava aquesta discussió. Cap altra força política va posar sobre la taula la necessitat que Manresa es convertís en una ciutat preparada per acollir grans esdeveniments, capaç de generar activitat, orgull i projecció exterior.

Tres anys després, el Festival Camins demostra que aquella intuïció no anava desencaminada. Evidentment, no estem parlant d’un escenari flotant ni d’un entorn tan emblemàtic com el Parc de l’Agulla. El marc és completament diferent i les circumstàncies també. Però el fons de la qüestió és exactament el mateix: la convicció que Manresa té el potencial per esdevenir escenari de propostes ambicioses, capaces d’atraure milers de persones i de situar la ciutat en el mapa.

De fet, el més interessant no és el festival en si mateix, sinó el canvi de mentalitat que representa. Durant anys, la ciutat ha viscut instal·lada en una certa resignació, com si determinades iniciatives fossin impossibles o estiguessin reservades a altres territoris. Sovint hem confós la prudència amb la manca d’ambició. Hem acceptat límits que ningú no ens havia imposat.

Els grans esdeveniments no són una frivolitat. No són una qüestió secundària ni un simple reclam turístic. Són eines poderoses per dinamitzar l’economia local, per reforçar el teixit cultural i associatiu, per generar noves oportunitats i per construir una identitat col·lectiva més forta. També són una manera d’explicar-nos al món i, sobretot, d’explicar-nos a nosaltres mateixos quina ciutat volem ser.

Naturalment, això no vol dir apostar per qualsevol projecte ni oblidar les prioritats del dia a dia. Però sí que significa entendre que les ciutats que avancen són aquelles que saben combinar la bona gestió amb la capacitat de somiar. Les que s’atreveixen a imaginar futurs diferents i treballen perquè aquests futurs acabin sent possibles.

El Festival Camins no és la culminació d’una idea. És només una mostra del camí que Manresa pot recórrer si deixa enrere els complexos i recupera l’ambició. Perquè les ciutats no es transformen únicament amb pressupostos i ordenances. També es transformen amb visions, amb lideratge i amb la voluntat de fer possibles coses que, en un primer moment, semblaven impensables.

Potser aquell escenari flotant va fer somriure més d’un. Potser alguns el van considerar exagerat o impossible. Però el temps ens recorda sovint que les ciutats no avancen gràcies als qui es limiten a administrar el present, sinó gràcies als qui són capaços d’imaginar el futur abans que els altres.