La finestra indiscreta (i oberta)

La pel·lícula d’Alfred Hitchcock del 1954 de la qual he manllevat el títol per a aquesta peça succeïa a Nova York durant una onada de calor. Com els seus veïns, el protagonista, de fet tothom, tenien les finestres sempre obertes. Tal cosa li permetia observar el veïnat en les seves quotidianitats, un possible assassinat en el cas de l’obra del mestre del thriller. Fer el xafarder tal com feien (o fan encara) molts padrins i padrines als pobles (i ciutats). Aquí, un detall nostrat: rere les cortines. Entrar a la vida dels altres sempre ha estat una temptació irrefrenable per part d’alguns humans.

En els temps actuals i pel que fa a obrir finestrals, ens dividim entre qui té aire condicionat i qui no. Si és un dels primers, a l’estiu casa seva és una fortalesa amb les obertures tancades per gaudir d’un clima fresc. Artificial, tot sigui dit. Si no té l’aparell i el comandament corresponent, està en la mateixa situació de James Stewart al telefilm: ho té tot obert per passar els fogots post canvi climàtic com pugui. Segur acalorat i potser avorrit com ell.

Però en el món d’avui s’ha invertit molt la càrrega de la prova, ja no es tracta d’observar què fan els veïns del barri com a prioritat. Tenir els balcons i totes les finestres obertes de bat a bat implica assumir la invasió d’uns monstres dels nostres temps: les activitats d’éssers invasius sense cura pels seus congèneres.

Sense capacitat ni voluntat de ser exhaustiu, aquests són alguns dels aliens sensorials que penetren a la casa d’algú qualsevol si el seu domicili no és un castell per raons de la climatització: les pudors de les cuines de bars que passen com a restaurants; els crits i l’eixordament generat per grupuscles (sobretot nocturns) pretenent divertir-se importunant els altres; el so de qualsevol música eixordadora, normalment de poca qualitat, sortint d’altaveus a punt de rebentar timpans. D’aquests acostuma a haver-n’hi un parell a cada barri. O la moda d’aquest estiu a Berga: cotxes amb les rodes grinyolant de nit a les rotondes i amb els tubs d’escapament alterats per fer patètics sorolls de motors. Capítol a part i ancestral són els gossos lladrant o udolant de dia o de nit. Tot segons l’hora del dia i per descomptat a les matinades.

En aquests dies caniculars, quasi cada dia a la mateixa hora, apareix el mateix pardal al meu balcó. Desconec el perquè d’aquesta rutina i la seva fixació en casa meva. El fet és que s’està allà amb mi, fent-nos companyia, fins que algun dels contaminadors acústics veïnals l’espanta i fuig. Deu volar cap a indrets més lliures de tota aquesta contaminació acústica i odorífera. Tancar o segellar les obertures sempre és una opció, però guanyen els molestos. L’altra és apagar les llums per observar-los furtivament. Fer de voyeur silent mentre les pudors saturen el nas i els sorolls també entren a casa com si fos seva.