Nosaltres i els fets extraordinaris

En les lectures del diumenge nou d’agost d’enguany, l’Antic Testament, ens recorda que Déu no es manifesta en l’espectacularitat, sinó que, preferentment, en el «murmuri d’un ventijol suau» (1 Re 19, 9a. 11-13a). Per això deu costar tant de sentir la seva veu, de notar la seva companyia. Perquè, la seva presència, vol una gran atenció, unes orelles interiors molt fines i, sobretot, una gràcia especial que no és donada a qui vol; sinó a qui Ell vol. L’evangeli del dia, un dels més coneguts, «Jesús camina sobre l’aigua» (Mt 14, 22-33). Una narració, que no per la seva simplicitat i senzillesa deixa de tenir molt de sentit. El Mestre sembla talment que, expressament, prepara una mala passada als seus apòstols. Els fa pujar a la barca i els deixa sols, de nit i navegant amb un vent contrari que provoca ones que els sacsegen l’embarcació. Mentre Ell, tranquil·lament, després d’acomiadar la gent que els seguien, es retira tot sol a la muntanya a pregar. I no els deixa sols poca estona, sinó que «al vespre [Jesús] encara era allà tot sol». Fins que, després de gairebé tota la nit, «a la matinada, Jesús decideix anar cap a ells». I no humanament, sinó mostrant, volgudament, la seva divinitat: «caminant sobre l’aigua», com aquell que no fa res. Pere vol fer-se el diví, tot i que amb el permís de Jesús, tanmateix, la seva poca fe - com hauria fet qualsevol ésser humà -, el traeix, i se n'anava de dret al fons d’aquelles aigües. La història queda resolta, en el moment que Jesús torna a compartir amb ells l’embarcació. O, dit d’una altra manera, els problemes agafen una altra dimensió: L’Ésser sobrenatural (el «fantasma») els parla: - «Coratge! Soc jo. No tingueu por!». Pere és salvat i perdonat, de la seva inconsciència d’oblidar que és humà i no diví; sense escapar-se, però, d’una suau tibada d’orelles: «Home de poca fe! Per què has dubtat?». Fins i tot, el vent contrari va amainar i les aigües es van calmar. Els apòstols devien experimentar un «final feliç» com les pel·lícules d’abans. Que fàcil és (o seria) creure en Jesús, com a Fill de Déu, davant dels seus miracles, o dels seus gestos extraordinaris! I encara més, si els visquéssim en directe, com ho feren els qui eren a la barca amb ell. Ben segur que, igualment com aquella bona gent, ens prosternaríem davant d’ell i el reconeixeríem com a Fill de Déu. Que difícil és, altrament, creure en Jesús com un home penjat a la creu! Una controvèrsia que Antonio Machado (1875-1939), va expressar en el seu poema “La saeta”: ¡Cantar de la tierra mia, / que echa flores / al Jesús de la agonia, / y es la fe de mis mayores! / ¡Oh, no eres tu mi cantar! / ¡No puedo cantar, ni quiero / a ese Jesús del madero, / sinó al que anduvo en el mar!

Creure en el Jesús de la Passió, del Calvari i del dolor, com el saber escoltar els llenguatges divins que s’amaguen en els murmuris i les petites coses, vol l’aprenentatge i la paciència de tota una vida. Ens hi apropem, però hem de reconèixer que és una fita que mai atraparem del tot, des de la nostra situació humana.

La vida està plena de petits miracles naturals, guspires d’una altra dimensió, potser? Com deia Sant Pau: “Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix” (1 Co 13,12). Diguem-ho d’una altra manera, som com crisàlides vivents: l’esclat definitiu, del nostre imago dorment, per força ha de passar pel despullament humà radical de la passió i la mort. És necessari que la llavor mori, per donar fruit (Jo 12,24).