Senyals al cel, treballs a la terra!

La meva iaia llançava sempre aquest avís, «senyals al Cel, treballs a la Terra!», sempre que es parlava o s’observaven fenòmens meteorològics singulars com eclipsis, bòlids, estels fugaços, pluges d’estels, fins i tot cada any, que per Sant Llorenç pujaven al Santuari de la Guàrdia a veure els Perseids... I afegia, que ho havia sentit des de petita a casa seva, quan el 1910, quan només tenia un any, els seus pares i avis van veure, probablement, l’eclipsi de sol des de la finestra del pis on vivien a la plaça del Sol, de la colònia Pons de Puig-reig.

I explicava que, abans d’esclatar la Guerra Civil, s’havien vist al cel llums i colors que anunciaven temps difícils; segurament recordada l’aurora boreal que va il·luminar el cel de tot Europa i els Estats Units el 25 de gener de 1938 des de primeres hores de la nit fins a les dues de la matinada. L’aurora era de color vermell. Aquella estranya llum va impactar a tothom, també als soldats del front.

La iaia no feia res més que expressar una opinió generalitzada, com testimonien els documents històrics que relacionen aquests fenòmens amb temps difícils des de l’antiguitat. I no cal recórrer als clàssics. Entre 1701 i 1710, l’escultor barroc Segimon Pujol treballava en la confecció del magnífic retaule de Casserres hi va representar el cometa Halley que el 1682 havia creuat, espectacularment, el cel de Catalunya. I quin mal presagi sembla que va anunciar? Doncs des de la Guerra dels Segadors (1640-1652) que ja havia acabat, però que va deixar misèria i la llavor per a la Guerra dels Nou Anys (1688-1697) i la de guerra de Successió (1700-1714). L’aurora boreal de 1938 es va interpretar com un avanç de la Segona Guerra Mundial.

A més de les pors que l’eclipsi de 1910 va escampar, aquest va despertar l’interès de la comunitat científica, que el va poder estudiar, i també fou objecte de boníssimes fotografies i múltiples metàfores polítiques com per exemple l’autonomisme (la Lluna) eclipsant el centralisme (el Sol), mentre el federalisme ho mira pel telescopi i el catalanisme ho contempla amb un vidre fosc, en una clara referència a com la política autonomista era un topall a les aspiracions catalanes.

Ai! Qui sap si aquesta metàfora política encara és vigent avui, que vivim temps convulsos!