El cos ho sap

Mentir no és parlar i prou. És col·locar el cos en la posició de dir una cosa que no coincideix amb allò que sabem. I aquest desajust, de vegades molt profund, deixa empremtes en la respiració, a la pell, en la tensió interna. Es podria pensar que el cos és un aliat dòcil, que n’hi ha prou de donar-li l’ordre perquè es comporti d’acord amb la ficció que volem construir. Però no: el cos té memòria pròpia, una mena de murmuri subterrani que s’escapa pels plecs més insignificants. Com quan se’ns ericen els pèls dels braços en ple estiu o sentim fred a mitja tarda perquè hem negat una cosa tan domèstica com que ja no estimem aquella persona que havíem jurat estimar per sempre.

La mentida s’instal·la com un hoste maldestre. Col·loca la cadira una mica més lluny de la taula, vessa aigua sobre les estovalles, deixa la finestra oberta. I nosaltres, pobres amfitrions, fem veure que no ens n’adonem. Continuem parlant com si tot encaixés, mentre les cames ens tremolen sota la taula i el got ens rellisca entre les mans. Una mentida ben construïda pot tenir l’arquitectura d’un poema, però s’aguanta com un envà humit. N’hi ha prou que passi un cotxe amb la música massa alta, n’hi ha prou amb un silenci inoportú, perquè s’hi obri una esquerda.

De vegades es diu que el mentider viu envoltat de miralls. Jo crec que viu dins d’un de sol, però deformant, com els que t’allarguen les cames i t’encongeixen el cap a les fires. Mira i no es reconeix. I, tanmateix, hi insisteix: somriu, s’arregla el pentinat, es col·loca la corbata de la versió falsa. No sap que és el mirall qui l’està pentinant a ell.

Hi ha mentides que es diuen per sobreviure i d’altres per ajornar l’ensorrament. Algunes protegeixen del fred, com una manta foradada que encara escalfa. Però fins i tot aquestes, quan esdevenen costum, acaben coent. El cos ho sap (si no, observeu el de Díaz Ayuso quan menteix sobre l’àtic). El cos s’arqueja, sospira, demana que li retornin la veritat, encara que sigui una veritat petita i faci mal al tacte. Perquè la veritat no exigeix memòria ni vigilància. Respira tota sola. I un torna a habitar-se plenament, com qui torna a casa després d’haver dormit en habitacions massa estretes.