Iaia Antònia, exemple de dignitat immigrant

Aquesta setmana s’ha mort la iaia Antònia. Tenia noranta-un anys i a la bossa de viatge s’ha endut una alliçonadora història de lluita, d’emprenedoria, de resiliència, de generositat i l’agraïment infinit de tots els que la van gaudir i estimar. Andalusa de sentiment i catalana d’arrelament convençut, la iaia Antònia és l’exemple de la immigració que ha sabut aprofitar les oportunitats de creixement per guanyar un benestar inexistent en el territori d’origen. Una immigració que ha superat dificultats lingüístiques, hàbits culturals i costums diferents, maneres de viure que no tenen res a veure amb les que va mamar. És la immigració llesta que ha vist el futur que l’esperava si s’arremangava per treballar, per aprendre la llengua, per mantenir una actitud oberta i no fer-se enrere en els reptes. Les conviccions intactes han estat respectuoses i receptores amb l’intercanvi proposat per la societat d’acollida. La convivència hi ha sortit guanyant i l’arrelament ha estat un benefici mutu. El nucli familiar ha esdevingut referent en el seu àmbit de relació, i els fills que han nascut i crescut aquí en el sentiment de pertinença són part essencial en la generació que es menjarà el món quan els toqui la responsabilitat de fer-ho. En sabran, perquè l’aprenentatge dels progenitors (esforç, compromís, responsabilitat, ment oberta, generositat...) els haurà marcat per vida. Els nets de la iaia Antònia ho han viscut i no tindran res a veure amb aquells que només els ha preocupat reclamar i posar condicions sense pensar a créixer en coneixement, en actitud, en voluntat, en esforç, en valors nous per enriquir els propis. L’exemple de la iaia Antònia que va venir sola a obrir camí saltant tanques d’incomprensió és el millor exemple per confrontar actituds, legislacions, criminalització i populismes desbocats que hem patit aquesta setmana arran de la “invasió” de Ceuta. Mirin, prou pena hauríem de tenir pel centenar llarg de joves morts, per a haver de discutir ara si el moro ens vol envair o si les colònies de Ceuta i Melilla són les cartes marcades de Trump per guanyar-li la partida al comunista Sánchez (d’espolsar-se responsabilitats en saben un pou). Si el problema d’ara són els quatre/cinc mil que tenen per col·locar (després d’haver reeixit en l’operació d’augmentar la població catalana de sis a vuit milions i-els-que-vindran), en tindríem prou amb exigir als que viuen de la política que es limitin a fer bé les lleis que regulin la immigració perquè sigui un actiu i no pas un problema. El pa nostre de cada dia s’ha de guanyar amb esforç i dignitat, diria la iaia Antònia. Doncs això: que sigui d’obligat compliment per a immigrants i empresaris que necessiten mà d’obra. Model econòmic i de societat, si us plau.