La maduresa, la nova cara del talent

Als joves se’ns ha acusat en més d’una i dues ocasions de ser mandrosos, poc compromesos amb la nostra feina o, directament, d’inútils. No cal dir que, quan s’opta per generalitzar a l’hora d’emetre aquests judicis de valor, perden tota la seva validesa. Però és igualment cert que, com tot en aquesta vida, si concentres tota la teva energia a buscar un patró, el teu cervell s’encarrega de trobar-lo, encara que, en realitat, no sigui així. És el que es coneix com el fenomen Baader-Meinhof, també conegut com la il·lusió de la freqüència, que es pot veure reforçat pel biaix de confirmació, la tendència cognitiva a donar més pes a aquella informació que confirma les nostres creences. I el cert és que a la Catalunya central tenim incomptables exemples de joves esportistes que desmunten aquesta percepció.

Està clar que, en una disciplina esportiva, el talent serà sempre la pedra angular sobre la qual girarà l’eventual èxit, però la professionalització dels esportistes a edats cada vegada més primerenques no deixa d’afegir capes de complexitat al seu desenvolupament. És precisament en aquesta etapa quan pren importància la maduresa de l’esportista, una qualitat que, per les seves característiques, s’acostuma a adquirir a mesura que passen els anys. Però el món avança cada vegada més de pressa i, de la mateixa manera que les oportunitats arriben abans, també se’n van.

Per tornar l’actualitat a la columna, només cal veure el gran espectacle que s’ha muntat al voltant de les aspiracions de la llivienca Paula Blasi i el seu rol a l’UAE en el Tour de França femení, fins al punt d’haver d’escoltar la seva directora esportiva admetre que la possibilitat que marxi ha influït en el seu rol dins l’equip a la ronda francesa. Al final, com en tot, també hi ha influït la sort, però em sembla que, en tot cas, Blasi ha guanyat una experiència que li valdrà més que qualsevol mallot.

Subscriu-te per seguir llegint