L’estiu també posa a prova la convivència

Hi ha una cosa que passa cada estiu i que, any rere any, sembla repetir-se.

Els dies s’allarguen, les finestres continuen obertes fins ben entrada la nit, les terrasses s’omplen, els pobles reben familiars que tornen per vacances, les segones residències recuperen vida i els carrers es viuen molt més que durant la resta de l’any.

L’estiu convida a sortir de casa.

Però, precisament per això, també posa a prova la convivència.

Qui no ha sentit alguna vegada una festa que s’allarga més del compte, una música massa alta, un veí que decideix començar obres en ple agost, una piscina comunitària plena fins al vespre o un apartament turístic que canvia d’ocupants cada pocs dies?

Són situacions que, per separat, poden semblar poc importants. El problema és que la convivència gairebé mai es trenca per un únic episodi. Es desgasta a poc a poc.

Primer és una nit. Després una altra. Després aquella conversa incòmoda que ningú no vol tenir. Després arriben els comentaris entre veïns, el grup de WhatsApp de la comunitat, les queixes i, finalment, la denúncia.

Quan el conflicte arriba aquí, normalment ja fa temps que no es parla només de soroll.

Es parla de respecte.

Des del punt de vista jurídic, existeixen ordenances municipals, normes de convivència, estatuts de les comunitats de propietaris i mecanismes per reaccionar quan una situació deixa de ser tolerable. Però el dret, en aquests casos, gairebé sempre arriba tard.

Cap resolució judicial farà que dos veïns tornin a confiar l’un en l’altre.

Per això la millor eina continua sent una altra: el sentit comú.

Perquè conviure també vol dir entendre que no tots vivim el mateix estiu.

Mentre uns estan de vacances, d’altres es lleven a les sis del matí per anar a treballar. Mentre uns celebren una trobada familiar, d’altres intenten adormir una criatura petita. Mentre uns aprofiten les nits per gaudir de la fresca, d’altres només esperen poder descansar unes hores.

Tots tenim dret a gaudir de l’estiu.

Però ningú no té dret a fer-ho a costa del descans dels altres.

Potser el problema és que, massa sovint, confonem llibertat amb absència de límits.

I viure en comunitat funciona just al revés.

La convivència exigeix renúncies petites que eviten conflictes grans. Baixar una mica el volum de la música. Allargar una conversa, però no fins a la matinada. Pensar, encara que només sigui un moment, que darrere de cada finestra hi ha algú que viu una realitat diferent de la nostra.

No tot es resol amb una denúncia. Ni tot s’hauria de portar als jutjats.

Hi ha conflictes que tenen una resposta jurídica, però gairebé tots tenen abans una oportunitat per resoldre’s des del respecte.

Perquè l’estiu s’acaba.

Els veïns, en canvi, continuen vivint porta amb porta.