Polítiques...només de salut?

Escric polítiques de salut, de manera voluntària, pensant que aquestes polítiques inclouen les de salut mental i ja posats a no badar, cal recordar que per a l’Organització Mundial de Salut (OMS) la salut mental inclou les condicions psiquiàtriques, les demències de tota mena, que n’hi ha més que el repetit Alzheimer, i les addiccions siguin amb substància o sense substàncies, que d’aquestes n’hi ha també de tota mena.

Per començar, és necessària una voluntat política, o sigui dels polítics junt amb els experts en salut per tal de complir amb l’atenció que la població requereix en salut. Fa ben poc es va publicar un article referent a la resposta en salut i salut mental en diversos països: Canadà, Irlanda, el Regne Unit i els EUA davant l’epidèmia de la COVID-19. Ara sembla que epidèmia ens queda molt lluny. És necessari aprendre de situacions de crisi, de fet l’experiència s’aprèn revisant actuacions passades. Les respostes de cada país, per adoptar mesures, va ser molt similar; però va ser molt distinta en molts altres aspectes, un reflex de les diferències degudes a l’organització del sistema de salut, el finançament, un brindis pels pressupostos, el lideratge polític i la governança de les estructures sanitàries. Als EUA, la manca de la cobertura sanitària universal va crear una barrera per l’accés a l’atenció, una guerra entre els polítics i els líders en salut va provocar una pèrdua de l’eficàcia en la resposta sanitària. Una mostra més de la necessitat d’aquesta aliança entre els polítics i el coneixement.

No puc parar de badar en un aspecte encara més significatiu: la infantesa, els infants, les infantes són figues d’un altre paner. Què està passant amb els infants de Veneçuela i els infants refugiats a Ceuta? Entenc que en les notícies no es mostrin imatges dels menors, si no els veiem, no existeixen? Quin és, i ha sigut, l’atenció a Veneçuela als orfes i, en general, l’impacte emocional en els menors, hi ha una resposta suficient i duradora en el temps?

I pel que fa a Ceuta, es parla de més de milers de menors escampats per la ciutat, i ja ha començat el trist ball de bastons pel que fa al repartiment d’aquests, a cada comunitat autònoma. Sabrem acompanyar-los en el seu creixement personal? A mitjà i llarg termini, sabrem fer-los sentir acollits, a part de l’educació, podrem formar-los per una integració social? O se sentiran rebutjats i crearem una sensació de discriminació amb efectes retardats, nocius, per la nostra societat? Queda molta feina per conjuminar l’atenció integral i la voluntat política.