...I ara procurem ser sensats

Per l’efecte previ a l’eclipsi, o per misteris celestials, a l’Agència Catalana de Residus (ACR) es van il·luminar per fer una crida a la sensatesa de partits polítics i ajuntaments que decideixen convertir el reciclatge en una arma, sovint efectiva, per robar vots als contrincants. És de dements que un partit, qualsevol, a un poble pot estar al costat del porta a porta o dels contenidors tancats i, en canvi, al municipi veí, la mateixa formació estar radicalment en contra. Tot sigui per arrencar vots.

El nou món de la sostenibilitat està ple d’imperfeccions i en el reciclatge de la brossa també. Les directrius que ens arriben, moltes vegades des de l’Europa comunitària, són de difícil comprensió i aplicació. Ningú no entén que a la Catalunya Central, en municipis disseminats, es demani als usuaris que facin sis, vuit o deu quilòmetres per anar i tornar als contenidors més propers. Hi ha molt marge de millora per trobar el punt d’equilibri entre els objectius de reciclatge que es fixen les altes institucions i la realitat de cada poble i de cada unitat familiar. Per això, les declaracions sensates que han fet directius de l’ACR s’agraeixen. Potser als que han obert la boca demanant que s’acabi la batussa política local pel reciclatge els han tocat el crostó des del qual governa Catalunya... Sigui com sigui, cal que hi hagi gent que digui les coses pel seu nom.

Aquesta crida a la sensatesa, s’hauria d’estendre a molts altres àmbits de la vida local sobre els quals els ajuntaments ben poca cosa hi poden fer. La immigració, com tothom hauria de saber, té una incidència mundial, a tots els continents. La problemàtica personal i social que comporta no la solucionarà cap ajuntament per molt afí que se sigui als postulats de Trump, Abascal o Orriols. Els fluxos migratoris no els està reduint cap d’aquests líders esmentats, ni cap altre. Les grans companyies globals han estat capaces de posar a l’abast de tots els països del món, cobertura d’internet i telèfons mòbils. Però ni els grans estats, ni les grans multinacionals volen que centenars de milions de persones tinguin accés a l’aigua potable, a una alimentació equilibrada i a una vida digne. Mentre es mantinguin aquestes grans desigualtats econòmiques, socials i culturals tindrem persones tocant les portes dels països que en diem occidentals. El racisme creix, fins i tot, a països com Sud-àfrica on els que han millorat el seu estatus no volen saber res d’ètnies d’estats veïns més pobres.

Fan falta veus i pensaments lliures amb propostes assenyades, des dels que demanen que no es facin guerres locals pel reciclatge fins als que tenen responsabilitats globals. Els líders de neocapitalisme prefereixen un món ple de nous esclaus i migrants que ciutadans amb accés a l’educació i als serveis bàsics. Sense els nous models d’esclavitud, molts països, inclosos els del golf pèrsic, no haurien pogut aixecar grans edificis, infraestructures o camps de futbol. On manen els petrodòlars, la mà d’obra barata arriba del sud i sud-est asiàtic i Àfrica oriental. Als països mediterranis -Itàlia, França-Espanya-, els principals fluxos migratoris els protagonitzen africans i hispanoamericans. I així podríem continuar analitzant com es belluga el planeta.

Esperem que l’eclipsi, a part de curiositat, serveixi per reconduir el món. Un món, que com ja deia Joan Manel Serrat, a la dècada dels 80, està ben girat. I, el 2026 encara més.