El retorn impossible

Més enllà de la imprescindible investigació sobre qui i com va incitar l’entrada de 72.000 ciutadans marroquins a Ceuta i per què, suposadament, el CNI i el Govern espanyol no van detectar la maniobra, convé aclarir que la intenció declarada de l’Executiu de repatriar les milers de persones que encara vagaregen per la ciutat autònoma serà una tasca pràcticament impossible.

Pot ser que la devolució funcioni amb els adults. Ho veurem, perquè ells, òbviament, prefereixen ser aquí. En cas d’haver volgut tornar, ja ho haurien fet. Però pot ser una missió inabastable amb els menors que, afortunadament, estan protegits per la llei i només poden retornar si prèviament es localitzen les seves famílies i s’inicia un procés de reagrupament familiar.

La necessitat d’ajuda per fer-ho és segurament una de les raons per les quals el Govern mira d’exculpar les autoritats marroquines de tota responsabilitat en l’allau humana sobre Ceuta. Si és difícil creure que a Espanya ningú no en sabia res, encara ho és més pensar que cap instància oficial del Marroc va encoratjar la mobilització massiva.

El més dramàtic són les 140 persones que van perdre la vida en l’intent. Però també ho és saber, i se sap des de fa molt temps, que un percentatge elevat de la població marroquina està desitjant fugir del seu país i que moltes famílies prefereixen enviar els seus fills, adolescents i infants, cap al desconegut, sense ni tan sols poder preveure què serà d’ells, perquè pensen que, en el pitjor dels casos, aquí estaran millor que allà.

Si se’ls acull i se’ls dona protecció i escolarització, no només estaran més ben atesos, sinó que, a més, tindran alguna esperança de progressar en la vida. És per això que molts pares no voldran ser ni tan sols localitzats perquè els seus fills els siguin retornats. Tret que les autoritats marroquines els identifiquin i els obliguin a acollir de nou els seus fills. Per moltes polítiques migratòries, lleis d’estrangeria i pors ancestrals que hi hagi, la realitat és que n’hi ha prou de mirar a l’altra banda de l’estret per veure l’infortuni de molts éssers humans.