Identitat i turisme

Una notícia recent explica que els italians i els francesos han desertat d’Eivissa. L’Illa ha esdevingut una despersonalitzada macrodiscoteca on, la seva gent i el seu patrimoni han deixat d’interessar. És significatiu el resultat de la tria de la llengua escolar del govern PP-VOX obsessionat a fer desaparèixer la singularitat de les Illes. A Mallorca i a Menorca les famílies s’han pronunciat en més d’un 80% a favor de l’escolarització en català, malgrat la pressió turística que ja ha comportat manifestacions en contra. A Eivissa, el resultat justejava el 50%. Un lingüicidi programat com a símptoma de la desaparició de la identitat i la singularitat de l’illa.

Unes qualitats que són del tot obligades per a un turisme sostenible: que respecti el medi, que sigui un autèntic impulsor de progrés social i que comporti un reforçament de la personalitat i la cultura del poble receptor. Quan alguns grups corsos atemptaven contra xalets de turistes francesos, el lema era No a la balearització de Còrsega.

A Catalunya, molts llocs de la costa, Barcelona i la Vall d’Aran són els punts que, des del meu punt de vista, s’allunyen més del turisme sostenible entès en aquesta triple dimensió: un abús del territori i de la ciutat, un negoci per una minoria, mentre la majoria no percep els beneficis socials del model i, finalment, una marginació del patrimoni material i immaterial propi, que inclou com a vector més rellevant la llengua.

En el camp de la restauració, la Catalunya interior i algunes zones de costa han fet un esforç de continuïtat o reinterpretació de la cuina popular i tradicional. No és el cas de la majoria d’oferta a la capital, on al costat de grans referents de l’Estrella Michelin, trobem una despersonalització i degradació de l’oferta gastronòmica.

Per altra part, a Barcelona, l’anomenat turisme de congressos i convencions, tot i tenir efectes encaridors, deixa un rastre que va més enllà del sector, de manera que es promou la connexió d’empreses, tecnòlegs i universitaris. En canvi, no sé veure els avantatges globals del turisme basat en macroesdeveniments esportius o musicals que no sigui l’autopromoció de la ciutat com a postal de fons (Gaudí i Barça banalitzats) per executar activitats en què, amb excepcions, no s’afavoreix l’emergència de creadors locals ni es promou el coneixement a fons de la singularitat de la capital de Catalunya.

L’encariment del cost de la vida, fruit de les marees turístiques i de l’atractiu per a emprenedors internacionals, no només té l’efecte de l’expulsió dels autòctons d’aquesta capital o zones saturades, sinó la dificultat de sobreviure dels treballadors de serveis implicats. I una altra derivada. La gent humil i de la classe mitjana empobrida, cada cop té més dificultats de fer turisme interior en aquestes destinacions a causa dels preus abusius de tot. Així que Barcelona, la costa o la Vall d’Aran estan tornant al modus operandi dels que procedim de famílies humils, als anys seixanta: escapades d’un dia i si pot ser amb la carmanyola plena.

Perquè aquest seria un altre gran tema. Atesa la situació, no caldria activar les ofertes de turisme social per a famílies com hi ha en altres països europeus? Seria una possibilitat d’incentivar el turisme interior i de provocar immersions lingüístiques i culturals de ciutadans que als cinturons metropolitans potser no tenen ni la possibilitat de practicar el català que han après a l’escola. Ara que les cases de colònies poden patir pel boicot dels mestres emprenyats, que els fan pagar a ells i els alumnes, el seu malestar, potser caldria incentivar el turisme familiar i social de cap de setmana. Fa poc, vaig llegir una proposta innovadora d’Adelante Andalucía, davant la constatació que a Andalusia el 43% de la població no se’n va de vacances (quanta a Catalunya?). I al mateix temps rep 38 milions de turistes. La proposta es titula: «Plan andaluz de turismo popular»

De vegades, es fa l’oposició entre turisme de baixa qualitat i d’alta qualitat en funció de la capacitat adquisitiva. Però el que és de baixa qualitat o alta és la destinació. L’incivisme i el vandalisme són fruit de la tolerància de les autoritats nacionals i locals i de la indiferència de la ciutadania davant els comportaments irresponsables dels autòctons: passejants de gos, grafiters de parets, llançadors d’envasos al carrer havent-hi papereres a prop, irresponsables en l’abocament de deixalles als contenidors incorrectes, famílies poc exigents en els comportaments públics dels seus fills.......

I en aquest nivell de qualitat s’hi ha d’incloure, òbviament, no només les ofertes d’una restauració singular i amb arrel, sinó l’oferta comercial. Hi ha alguns aspectes inevitables de la globalització com trobar les mateixes marques a qualsevol gran ciutat del món. Però hi ha mecanismes com els plans especials urbanístics, les ordenances municipals, els plans especials de la regulació d’usos per a la dinamització comercial que permeten acotar espais per evitar la despersonalització de les ciutats i promoure el comerç singular.