L’eclipsitis agreuja l’apnea que ofega el país

Confesso no haver patit gens per poder veure l’eclipsi de la nostra vida en directe des d’un turó, la platja o el terrat de casa. Amb la mateixa sinceritat, confio que no en pagaré conseqüències d’aquest desinterès perquè a la meva edat no penso pas presentar cap currículum on aquest descrèdit em privi d’una feina engrescadora, ni dedicar-me a la política (mai no m’ha passat pel cap), ara que només està reservada a gent immaculada i de fidelitat infrangible als interessos de partit per sobre de qualsevol altra consideració. Faig aquest preàmbul per expressar la meva admiració i comprensió per tanta i tanta gent com va fruir el moment més màgic, més espectacular i més increïble que ja sap no viurà mai més perquè no arribarà en condicions al 2180, que és quan el govern de tothom xalaria per poder tornar a muntar un solemne acte institucional amb el sol com gran bruixot captivador/mobilitzador de voluntats. L’experiència acumulada amb la Copa Amèrica, la visita del papa, la inauguració de la Torre de Jesucrist a la Sagrada Família i el Grand Départ (oh là là!) del Tour ha confirmat que aquest és un país que trempa amb grans esdeveniments i la faramalla emotiva, més que no pas amb la brega diària per aconseguir millorar en benestar, recuperar serveis perduts, atenció mèdica satisfactòria i un ensenyament modèlic, posem per cas una setmana més. Es gasten milions en l’organització d’esdeveniments suposadament de gran impacte econòmic per a sectors molt concrets, i de promoció turística que afecten el funcionament de sectors claus per a la població. L’ús dels mitjans de comunicació públics en la promoció i l’exaltació d’esdeveniments lúdics jo trobo que clama al cel, i el seguiment mediàtic de la resta de mitjans també fa pensar per la manca d’esperit crític amb què s’ha tractat l’eclipsimania. Seria d’agrair tant d’esforç mobilitzador per a reivindicar allò que ens neguen i ens prenen: l’espoli fiscal, posem per cas. Les campanyes publicitàries per projectar «Catalunya al món», «This is Barcelona», «Hola món, Hola Papa Lleó XIV», «Catalunya mira al cel», i el pretensiós «Catalunya ha enlluernat el món» l’endemà de l’injustificable acabament de l’homenatge a Gaudí, pretenen justificar les inaccions del govern en la defensa de la identitat o, encara pitjor, dissimular la submissió a les directrius dictades des de Madrid per «normalitzar» la dependència de l’Estat. «Convivència i pluralitat» per diluir la Diada, «Sant Jordi de tothom» a Madrid, incompliment del compromís d’impulsar seleccions catalanes, l’eufòria espanyolista pel Mundial de futbol, la vergonya de Rodalies i d’altres renúncies exemplifiquen l’eclipsitis que manté el país en una apnea preocupant. Com per estar-se a mirar al cel, vaja.