Trump i els periodistes

L’afecció de Donald Trump a la vida és exemplar, i no dubtarà a utilitzar un grapat de periodistes com a esquer, per deslliurar-se d’un atemptat. Milions d’europeus disfrutarien amb la humiliació del president nord-americà amagat en un contenidor de menjar, després d’haver fingit que ascendia com si res l’escala de l’Air Force One a Ankara. Va sortir de l’avió per la porta simètrica de l’altra banda. Els presumptes terroristes iranians que havia detectat el servei secret pensarien que la presa era al seu abast. En cas d’haver actuat contra l’aparell com temia Washington, l’inquilí de la Casa Blanca hagués sortit il·lès, a canvi de les vides d’un grapat d’informadors dels «mitjans difunts».

Trump té pànic a un atac de Teheran des que va matar el general Soleimani , l’últim any del seu primer mandat. El principal argument per bombardejar aquest any l’Iran no consistia a paralitzar un arsenal nuclear, sinó a desactivar un atemptat contra la seva persona. L’estranya maniobra de canvi d’avions, amb tres aparells desplegats per volar des de Turquia fins als Estats Units, demostra que el perill ha augmentat amb la guerra que no acaba mai. També il·lustra el fenomenal menyspreu del president cap als seus acompanyants. Quines justificacions aportaria avui, si s’hagués materialitzat l’hipotètic atac amb un míssil que va donar per probable.

Tot i que l’enganyifa aèria va ser revelada per The Washington Post, el mateix president no va poder evitar les arrogants al·lusions tangencials a l’ocorregut, en l’etapa segura del trajecte des de Londres a Washington. No només va admetre que vivia en permanent perill d’un atac de l’Iran, sinó que va presumir que «soc el número u en la seva llista, abans que vosaltres». Reclamava la jerarquia fins i tot davant un perill que va eludir, comprometent persones alienes a l’amenaça. I va rematar amb un lema digne de Harry el Brut. En concret, «si jo hi vaig, vosaltres també hi aneu. ¿D’acord?». Excepte que era fals. Trump es va posar fora de perill i va oferir a canvi la vida, al seu judici insignificant, de persones que es limitaven a fer la seva feina. L’imprescindible i els descartables.