Asland: la bellesa de la bèstia ferida

M’agrada l’arquitectura industrial. M’atrau per aquella estètica capaç de trobar l’equilibri entre la robustesa, el pragmatisme i, malgrat tot, el disseny. Sempre al servei de la producció, però tanmateix moltes vegades estilitzat o trencador. Sobretot, m’atrapa perquè dins seu es guarda la memòria, no de temps immemorials, sinó d’uns que han estat escrits per generacions que tot just ens han precedit: els nostres avis, com a molt enllà els avis dels nostres pares, o potser fins i tot els nostres mateixos progenitors (tot depèn de la nostra edat, és clar). Al capdavall, generacions que hem conegut en persona o que, com a mínim, podem ubicar físicament perquè en tenim fotografies. Catalunya, com és sabut, va ser un dels grans motors industrials europeus de final del segle XIX i meitat del segle XX, i la regió central és un veritable àlbum d’aquella potència generadora que va assolir el país. Les colònies tèxtils són, segurament, el primer que ens ve a la memòria perquè, al cap i a la fi, va ser l’activitat industrial que va marcar durant dècades el batec d’aquest territori, batec que van fer moure aquestes immediates generacions precedents. Però també la mineria (del carbó, de la sal i la potassa) hi ha deixat una àmplia i profunda empremta. Aquest estiu he tingut l’oportunitat de fer una escapada a un d’aquests centenars de temples de l’arquitectura industrial que s’escampen pel nostre país, la fàbrica Asland, o fàbrica del ciment del Clot del Moro, a l’Alt Berguedà. Situada al terme municipal de Castellar de n’Hug, va funcionar de 1904 fins a 1975. La fàbrica va subministrar ciment en moments de fort creixement de la societat industrial, necessitada tant de noves infraestructures com d’habitatges i nous espais de producció. Les restes avui visibles encara posen de manifest l’espectacularitat d’un dels conjunts fabrils modernistes més increïbles de la industrialització catalana, emmarcat en un entorn natural privilegiat. Per excepcionalitat i per envergadura, és una bèstia d’una abrupta bellesa captivadora. La seva mateixa dimensió fa, però, que bona part del que va ser i encara està dempeus no tingui un futur plenament assegurat. És evident que l’extensió del patrimoni industrial català requeriria d’uns recursos inabastables. Però hi ha elements que, pel seu caràcter extraordinari, haurien de ser prioritaris. I aquesta bèstia ferida que és l’antiga Asland mereix un tracte preferencial.