Apunts de la Xina

Diuen que la Xina és la civilització més antiga del planeta. I no obstant, en aquest macro-país tot sembla nou i modern, a més de gran, molt gran. Qualsevol objecte, infraestructura o edifici anterior a 1980 és directament una antiguitat venerable. Semblaria que la dictadura, el poder indiscutible i continuat en el temps, funciona. No com aquí on la baralla partidista i el càlcul electoral fan encallar durant dècades reformes i projectes estratègics i necessaris. Però no, no estic defensant el partit únic i la supressió del dret de protesta, sinó reformes electorals, institucionals i culturals (de cultura democràtica) que facin molt més probables les estabilitats parlamentàries, els governs forts, els acords transversals i la mirada llarga. Per què d’això, de la ineficàcia de l’actual sistema polític, va també el desencís democràtic i la seducció de l’autoritarisme.

La societat xinesa té un nivell d’electrificació i digitalització superior al d’aquí. Cotxes i motos majoritàriament elèctrics (i ciutats més silencioses i netes...), diner físic testimonial (diaris i revistes en paper també...), identificació facial omnipresent, aplicacions (amb dues p...) per a tot i encara que sembli impossible, una addicció al mòbil més bèstia que la nostra. Paral·lelament, a la Xina hi proliferen feines i tasques que a Europa tenen un pes molt inferior, com un veritable exèrcit de recaders motoritzats que et porten el què vulguis on i quan ho vulguis o el milió de persones que es dediquen a escorcollar persones i bosses a totes les boques de metro de la República Popular. La digitalització, en definitiva, ha transformat el mercat de treball xinès, però no estic segur que l’hagi reduït.

El fenomen migratori més massiu dels darrers trenta anys al món és el xinès. Desenes de milions de persones s’han traslladat del camp a la ciutat i de l’oest a l’est per començar una nova vida a milers de quilometres d’on van néixer. I la brutal demanda d’habitatge que això ha generat no s’ha traduït en barraquisme sinó en verticalitat: milers i milers de blocs de trenta plantes defineixen les actuals mega-ciutats xineses. Pisos petits en edificis impersonals de barris sorgits del no res, però amb ascensor (el vehicle més usat del país...), llum, aigua corrent, climatització, fibra, transport públic, serveis i centres comercials.

La Xina potser està guanyant la batalla industrial i tecnològica, però està perdent la cultural. Els xinesos duen samarretes de marques occidentals amb paraules en anglès i, malgrat el fort sentiment nacional, els fascina tot el què vingui dels Estats Units o Europa.

La cronografia dels 100 anys del Partit Comunista Xinès salta del 1948 (l’any de la revolució) al 1976 (l’inici de les reformes), ometent els 30 anys de maoisme, de «revolució cultural» i «gran salt endavant». Mao Zedong s’ha convertit en un exemple moral (al costat de Lao Tse o Confuci) més que un referent ideològic i l’ètica comunista ha estat substituïda per una combinació exitosa de nacionalisme i consumisme.