Una lliçó de vida al Nou Congost

De segur que en moltíssimes ocasions, tots aquells que s’han dedicat a l’esport han pensat: «si hagués tingut la oportunitat, jo també hagués estat professional». És un raonament vàlid en la majoria dels casos, ja que de la mateixa manera que és probable que un no hagi gaudit de totes les oportunitats que pensava mereixia, no deixa de ser cert que les circumstàncies personals allunyen del món professional esportistes que potser s’ho mereixerien. Doncs bé, en una ciutat que respira bàsquet, la Fundació del Bàsquet Manresa ha donat una segona oportunitat a aquells basquetbolistes amateurs que podien incorporar-se al primer equip del Kids&Us durant la primera setmana de pretemporada. Una oportunitat que, més enllà de perseguir «El Somni» que significava per a tots ells el fet de viure durant una setmana com un professional que només un podia viure, ha estat una gran experiència per a la desena d’esportistes que s’hi van presentar.

El que més em va impressionar, però, de viure aquesta experiència des de darrere les càmeres va ser una reflexió més que encertada, segons el meu punt de vista, que el tècnic ajudant Carlos Flores va compartir amb els candidats. Abans de començar els va exigir com si de professionals es tractés, els va esbroncar quan van encadenar diverses errades de concentració en un dels exercicis, però alhora els va acompanyar durant tot el procés mostrant una gran empatia. I quan tocava el més difícil, escollir el vencedor, Flores va optar per primer de tot agrair-los la dedicació. El pont de confiança ja era evident, però el següent va acabar de fonamentar-la. «Hem escollit pensant en les necessitats de l’equip, no qui té més talent». Una reflexió que em sembla essencial tenint en compte que aquesta és una realitat que no només es dona al món de l’esport, sinó que es trasllada també en qualsevol àmbit del dia a dia.