Marco Rubio i el seu feixisme amb vestit nou

El feixisme de Marco Rubio és la nova cara d’una vella repressió. La recent convocatòria del secretari d’Estat nord-americà, Marco Rubio, contra el pretès «terrorisme d’extrema esquerra» no és cap mesura legítima de seguretat global, sinó una operació repressora que ressuscita els espectres del feixisme del segle XX amb una estètica actualitzada. Sota la cortina de fum d’una amenaça internacional, el que emergeix és un atac classista i una caça de bruixes contra tot aquell que gosi qüestionar l’ordre que Donald Trump i els seus esbirros intenten perpetuar. Rubio, amb el seu discurs, no fa altra cosa que bipartir la societat entre els «bons» capitalistes –els poderosos– i els «dolents» treballadors que lluiten contra l’explotació. És la mateixa lògica que van emprar els feixismes del segle passat per justificar la repressió, només que ara el cap de turc és tota l’esquerra, els anarquistes i els anticapitalistes. Per legitimar aquesta ofensiva, Rubio es veu obligat a retrocedir fins al 1971 i citar grups com els Tupamaros, les FARC, l’ELN o Sendero Luminoso, mentre silencia els crims i el terrorisme d’Estat comesos per les dictadures sagnants llatinoamericanes que els EUA van emparar i finançar, amb torturadors formats a l’Escola de les Amèriques. Ni menciona les dictadures feixistes europees –l’espanyola, la grega, la portuguesa– que Washington va impulsar. I ignora deliberadament l’estudi del Departament de Justícia del 2024 que assenyalava l’extrema dreta com la principal amenaça interna. Aquesta selecció arbitrària demostra que l’objectiu no és la seguretat, sinó la persecució ideològica. La cimera, amb 66 països –Espanya inclosa–, busca internacionalitzar aquesta croada. Rubio parla d’una suposada «xarxa transnacional» d’antifeixistes amb pisos francos i canals encriptats, però no aporta cap prova. Diverses fonts ja han desmentit aquestes afirmacions com a falses o exagerades. Les conseqüències, però, són molt reals: designacions terroristes de grups com «Antifa Ost» o «Justicia Proletaria», recompenses de fins a 10 milions de dòlars per delatar les seves finances, i pressió perquè altres estats s’alineïn amb aquesta bogeria. L’objectiu és debilitar la dissidència i posar en el punt de mira moviments socials i governs progressistes. No és casual que polítics, intel·lectuals i activistes per la pau i els drets humans hagin condemnat aquesta maniobra com un intent de fonamentar una amenaça contra «forces progressistes, organitzacions d’esquerra, moviments socials i tothom qui lluiti contra l’opressió, l’explotació, el racisme, la guerra i la brutalitat imperialista». L’anàlisi del discurs de Rubio revela frases de pura «matriu feixista», com la necessitat «d’esclafar aquest mal per sempre». En definitiva, la cimera de Rubio és un miratge de seguretat per a una caça de bruixes. És un pas que replica l’autoritarisme del passat, substituint la cooperació internacional per la por a l’altre ideològic i contra un enemic inventat. Davant d’això, defensar la llibertat de pensament, la justícia social i la memòria històrica és més urgent que mai. Perquè si no alcem la veu ara, el feixisme, amb nova cara, guanyarà la partida no només als EUA sinó també a la UE i la resta del món. I aquesta vegada, no tindrem excuses. La resistència ha de ser global, conscient i ferma: el que està en joc és el dret a la dissidència i la construcció d’un món més just, lliure de la tirania disfressada de seguretat.