El miracle industrial i econòmic català

Albert Carreras, catedràtic d’història i institucions econòmiques a la Universitat Pompeu Fabra i membre de l’Institut d’Estudis Catalans que va inaugurar fa setmanes la vuitena Universitat Catalana d’Estiu a Manresa, en un llenguatge planer va assenyalar les claus de l’evolució del producte interior brut als últims 500 anys i la industrialització de Catalunya dels segles XVI al XX, desmentint mites i valorant la recerca dels historiadors clàssics, així com les aportacions de joves autors. El tipus de capital català del XVI a mitjan XVIII és constant. L’impacte de la guerra de Successió és clar. Però li segueix una crescuda important entre mitjan i finals del XVIII. Ara bé, el gran canvi es produirà entre mitjans i finals del segle XIX. És el de la d’industrialització progressiva, al que seguirà una etapa de creixement fins al 1920. Els moments àlgids d’aquesta economia catalana es produeixen durant i després de la Gran Guerra. El PIB baixa una mica amb la Gran Depressió del 29. Segueix la depressió fins al 1960, perquè l’autarquia va malament. S’obre l’economia una mica, cosa que permet la incorporació catalana a poc a poc a Europa, sobretot amb les arribades d’inversió estrangeres, remeses d’immigrants i el turisme. Hi ha un creixement important fins al 1975, en què seguiran deu anys de crisi. L’entrada a la CEE i després a l’euro duplicaran el PIB per càpita. El 2007 es va començar a anar cap avall. El 2015 és el punt més baix després de vuit anys de crisi dura i el 2026 continua l’estancament.

Comparant-nos amb la mitjana de l’Estat, el període dels segles XVI i XVII no va anar malament, no incorporar-nos a la corona castellana. La sobirania va permetre no patir ni devaluacions, ni enriquiments fàcils, ni les polítiques extractives de la hisenda castellana. Tanmateix, al XVIII després de la guerra de Successió i el decret de Nova Planta, es produeix un pas enrere. Seguirà una recuperació molt positiva, però sense un creixement revolucionari, fins a la segona meitat del XIX. Davalla amb la Gran Depressió i amb l’autarquia més dura. Alguns historiadors afirmen que els catalans no es poden queixar del franquisme per la industrialització de la SEAT. Jordi Catalan ha propagat aquest mite que és “completament fals”. I Jordi Nadal és particularment cruel que digui que el franquisme va ajudar amb la SEAT a la industrialització catalana. Carreras va explicar que el franquisme a través de l’INI, dirigit per Juan Antonio Suanzes, volia evitar que l’empresa s’instal·lés a Catalunya, fins que la FIAT va posar la condició de Barcelona o res, contra la voluntat del règim. És cert que l’economia catalana creix als 60 amb la industrialització sota el franquisme. El 1985 s’entra en una situació fràgil, que dura fins a l’alçada del 2007, amb la gran crisi financera. Amb l’ampliació de la UE als països de l’Est, que creixen molt de pressa, en comparació amb la Unió Europea, la situació ha empitjorat. En una economia fortament turística, encara que creixi, l’únic que està fent realment és recuperar terreny. I comparats amb la resta del món, s’ha passat d’estar netament per sobre de la mitjana mundial a baixar de pressa, perquè els altres països creixen molt ràpidament.