ADF, 40 anys després

A punt de complir 40 anys, les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) van ser una bona resposta als grans incendis, a Catalunya, a finals dels 90. Passa sovint, que a «grans mals, grans remeis» i efectivament va ser un encert crear el programa Foc Verd, i l’aprovació de la llei 6/1988, en el Parlament de Catalunya.

Des d’aleshores, ha plogut molt, però també hi ha hagut grans incendis, cada vegada més estranys i paorosos que obliguen a extremar les precaucions i ampliar les mesures de seguretat de tots els qui intervenen en la lluita contra el foc.

D’aquells primers anys en què la majoria d’ADF, es van equipar amb material i vehicles de segona mà, s’ha anat millorant la qualitat i la distribució dels seus mitjans per fer-los operatius, però sobretot més indicats per a les funcions que ara els toca fer.

He estat quinze anys vicepresident i vint de president de l’ADF Sobrepuny (núm. 47). Ara n’hi ha 307, a tot Catalunya, que agrupen 675 municipis, i apleguen prop de 7.000 voluntaris. És una bona base per a cobrir una àmplia superfície del territori català. Però, si durant molts anys, érem els primers a arribar i els primers a actuar, per raons de vida i treball, ara els nous mitjans del Cos de Bombers, estan canviant les coses.

Quaranta anys són molts, a escala de planimetria, telecomunicacions, mitjans tècnics, materials i humans. La distància és enorme, i si abans érem gairebé sempre els primers a arribar, ara el Cos de Bombers disposa d’eines molt eficients que van des dels drons de vigilància, a fotos satèl·lit, i mitjans aeris que en pocs minuts poden portar personal i llençar aigua, en qualsevol punt de la nostra geografia.

La bona feina feta no ens la treu ningú i segur que tots i cadascun dels voluntaris que en formem part podem donar una llista d’actuacions que van ser crucials per evitar que un petit foc es transformés en un gran incendi. Les inversions fetes han tingut una bona justificació. Ara bé, vol dir que ja no tenen utilitat? En absolut, el seu present i futur són diferents, però no per això menys estratègics.

En primer lloc, gràcies als ajuts de la Diputació de Barcelona, per una banda i a la Generalitat, per l’altra, en coordinació amb els Ajuntaments, es garanteix l’accessibilitat arreu del país, per mitjà de centenars de camins rurals i pistes forestals. És bo disposar de mitjans aeris, però sempre convé poder arribar per terra, a rematar la feina.

I disposar de prou aigua i a peu d’incendi, és vital. D’aquí l’encert en augmentar la xarxa d’hidrants, i dipòsits d’aigua, i per descomptat ampliar la capacitat de les ADF per subministrar aigua a tots els qui intervenen. Queda marge, doncs, per a mantenir les ADF i adaptar-les a les necessitats del moment. Hem deixat enrere algunes intervencions immediates, per complir més missions d’ajuda i acompanyament al Cos de Bombers.

Aquesta coordinació i participació, és la més adient, sobretot en uns moments en què el canvi climàtic produeix efectes mai vistos ni imaginats. Després de quaranta anys, queda molt per fer i toca animar a fer els relleus pertinents, per aconseguir continuïn sent útils, com fins ara.