Un estiu magnífic

Hi ha una imatge de l’estiu que repetim cada any: vacances, platja, terrasses, viatges i aquella felicitat obligatòria que exhibim a les xarxes. Però l’estiu no és màgic ni magnífic per a tothom; de fet, enguany, un 30% de la població no ha marxat de vacances. Els motius són diversos, però el més destacat -quatre de cada deu- és que no s’ho han pogut permetre: A 1.502 euros de mitjana per una setmana a la platja, tota una família, i sabent els sous que es paguen en aquest país i el que costa pagar les factures, la dada encara es queda curta.

Les dades damunt d’un paper o escoltades a la ràdio ens queden lluny fins que els seus efectes arriben a casa nostra. I arriben. Per a moltes famílies, la piscina municipal s’ha convertit en la platja de l’estiu: un espai assequible on refrescar-se, fer esport, passar el dia amb els fills o, senzillament, sobreviure a les onades de calor.

El problema és que allò que abans era un servei eminentment local avui també és una destinació: Google, les xarxes socials i el boca-orella han esborrat fronteres municipals i una piscina agradable, econòmica i ben comunicada pot atreure centenars de persones de poblacions veïnes.

Al Bages ho estem comprovant. Aquest estiu ja s’han registrat cues de fins a 45 minuts per entrar en algunes piscines. I amb la massificació apareixen les tensions. Segur que en algun moment heu pogut escoltar directament allò de «de fora vingueren i de casa ens tragueren», com si el problema fossin els qui arriben i no una realitat social que ha canviat.

Els ajuntaments tenen aquí un assumpte complex. Han de sostenir instal·lacions costoses, garantir-ne la seguretat, el manteniment, la qualitat de l’aigua i l’aforament i, alhora, mantenir preus públics assumibles. Alguns municipis estableixen abonaments o bonificacions per als empadronats; d’altres apugen entrades puntuals o busquen fórmules per gestionar la demanda. Però una piscina municipal és un equipament públic i qui paga l’entrada hi té dret d’accés, vingui del carrer del costat o del poble veí, sempre que no s’hagi assolit l’aforament.

Amb això no vull dir que hàgim de resignar-nos a la massificació, sinó que hem de gestionar-la: cal trobar equilibris perquè el servei sigui sostenible i també hem de ser responsables i mirar més enllà de la nostra tovallola, perquè vivim massa acostumats a observar el món cap endins, com si la precarietat, l’encariment de les vacances o les desigualtats fossin problemes aliens fins que algú ocupa «el nostre» metre quadrat de gespa.

Potser la piscina plena no és el problema, sinó el símptoma: que allò que passa fora de casa acaba arribant sempre a la porta de casa. Conviure també és això, entendre que l’espai públic és de tots, fins i tot quan ens agradaria tenir-lo una mica més per a nosaltres.