La jungla urbana

La primera vegada que vaig anar a la jungla em vaig trobar amb uns paisatges inesperats i familiars alhora. Abans de topar-me amb elefants i d’intuir (o no) algun tigre a la llunyania, em vaig adonar que els paratges eren (quasi) idèntics als boscos de l’Alt Berguedà. A penes hi havia cap diferència, potser uns verds més lluents pel règim de pluges potents.

És indiscutible que l’espessa vegetació més amunt de la serra de Queralt i en direcció al Cadí ofereix (guardeu el secret) una visió encara quasi salvatge amb tota mena d’arbres, arbustos i herba verdosa durant bona part de l’any, si no tot.

Aquesta vegetació arbòria desfermada s’ha anat fent present al nucli urbà de Berga. Com una mena de revolució lenta i quasi silenciosa, els responsables municipals fa anys que apliquen uns criteris tècnics a tots els arbres urbans. La mesura més visual i evident de totes és l’erradicació de les podes sistemàtiques i agressives del passat.

La caiguda d’un dels frondosos arbres aquesta setmana a la meitat del Passeig de la Pau —allà on sempre passen coses— o la soca gegant arrencada, encara present uns metres més avall per una tempesta anterior, crida l’atenció sobre les arbredes que conviuen amb els edificis. Qualsevol observador o veí dels carrers més ramblejats pot comprovar com es deixen créixer tots de forma natural. Els plataners de l’entrada sud ja no es poden com abans, quan els deixaven amb el tronc principal i un parell o tres de branques tallades arran, i semblava impossible que hi pogués haver cap rebrot. Ara són uns exemplars que podrien passar per arbres de bosc al seu hàbitat natural.

Després d’anys aplicant aquests nous (o vells) principis d’arboricultura i deixant-los créixer lliurement, hi ha bedolls, lledoners o altres espècies menys conegudes que han crescut desmesuradament. En alguns llocs les capçades dels arbres arriben fins als tercers pisos o més amunt. Els residents han canviat les vistes obertes a l’entorn per branques envaint balcons i terrats.

Hi ha hagut queixes i, a partir d’aquí, entrem en una qüestió essencial: cal prioritzar el bé col·lectiu per damunt de les preferències individuals. És una de les claus de volta de la societat d’avui i, segurament, també de les d’abans, tot i que la gent callava més que els coetanis dels temps actuals.

La ciutat de Barcelona també ha abandonat la pràctica de les grans podes. Tortosa ha iniciat una transició cap a aquest model. La perspectiva d’aquesta transformació sembla altament positiva per a la majoria dels ciutadans. Hi ha ombres enormes, baixa la temperatura respecte dels carrers pelats d’arbres i l’impacte visual de la ciutat ha millorat de forma significativa. Tot i això, passar per aquests boscos urbans de verns un dia de temporal, amb totes les branques i les fulles desafiant la ventolera, pot provocar algun disgust gros al caminant.