Una borrega més

Hi ha alguna cosa estranya i, alhora, meravellosa en aquells moments en què mig món sembla estar pendent del mateix. Passa amb la final d’un Mundial de futbol o amb un eclipsi total de Sol. Jo acabo de tornar de Menorca, on l’he vist envoltada de centenars de persones damunt d’una roca enmig del mar. Havíem comprat bitllets, buscat el lloc perfecte, consultat mapes, previsions meteorològiques i aplicacions per saber exactament on ens havíem de col·locar. Durant uns minuts, tothom estava pendent del mateix. I va ser preciós. Energèticament brutal. Però mentre mirava tota aquella gent vaig pensar: si som capaços de desplaçar-nos centenars de quilòmetres per veure com la Lluna tapa el Sol durant uns minuts, per què no fem el mateix per aturar una guerra, protestar contra l’especulació immobiliària o lluitar contra el masclisme?

I la resposta me l’ha donat la treballadora d’un bar de l’aeroport de Menorca. El meu vol sortia amb retard i m’he assegut en un restaurant on gairebé no hi havia ningú per fer temps mentre consultava el correu amb el mòbil. I una cambrera, de molt males maneres, m’ha fet fora perquè no estava consumint. M’ha sabut molt greu. Durant uns segons he pensat a entrar a Google i escriure una ressenya posant-la a parir. Però no ho he fet. I no perquè la dona em fes pena. No. No ho he fet per mi. Perquè no em venia de gust gastar energia en una cosa que m’havia fet sentir malament. Escriure la ressenya significava tornar a enfadar-me, reconstruir l’escena, buscar l’establiment i alimentar un malestar que ja havia passat. I potser aquí hi ha part de la resposta. La diversió sedueix. La indignació esgota. La vida és curta. Tenim feines, problemes, hipoteques, fills, pares, factures i prou merda quotidiana com per ficar-nos voluntàriament en un altre conflicte cada matí. Per això és tan important decidir en quines batalles t’hi fiques i en quines no. No podem estar sempre enfadades i guerrejant. És esgotador. De vegades també necessitem deixar-nos portar, formar part d’alguna cosa superficial i gaudir sense més. Sentir-se part d’una comunitat fa sentir bé. Així que sí, soc una ovella més, amb un milió de fotos de l’eclipsi al mòbil que no tornaré a mirar mai més.