Marroc emergent

Han hagut de succeir els lamentables fets de Ceuta, la responsabilitat dels quals és múltiple i confusa, per posar el Marroc en el focus d’atenció. L’estat veí del sud i fornidor d’una part de la immigració rebuda és per molts de nosaltres el gran desconegut. Marroc està desenvolupant-se, aspirant a esdevenir una potència mitjana. El seu desenvolupament es fa en competència o/i en cooperació amb els veïns. Amb Algèria, els llaços històrics estan trencats. Un altre punt de fricció, vist des de l’òptica espanyola, és la gran aposta logística a Tànger Med el port més important de l’est de la Mediterrània, a quatre passes de Ceuta. Tànger Med, rep 9 milions de contenidors de 180 ports. A l’ensems, es posarà en marxa el mega-projecte del port de Nador West Med, situat a 50 quilòmetres de Melilla. Ambdós són una competència directa pels Ports d’Algeciras i de València. Busquen captar gran part del tràfic de transbord internacional; les terminals altament automatitzades i integrades en zones franques de Marroc redueixen costos operatius, elevant la pressió sobre la competitivitat de l’estiba i els serveis logístics. De què serveix l’obsessió espanyola per controlar militarment l’Estret si el comerç marítim se’ls escapa entre els dits? Com se’ls escapa, potser amb complicitats a banda i banda, el tràfic de droga.

Marroc té un PIB per càpita de 4.000 euros, per sota Tunísia, 4.200, d’Algèria, 5.300 i d’Espanya, 32.600. Una economia amb un 60% del sector serveis, un 26% del secundari i un 14% del primari. Una agricultura majoritàriament, encara retardada per manca d’aigua però en ràpida transformació. I una dependència, per ara, de l’energia fòssil d’importació. Aquesta és la foto instantània, però no n’és la dinàmica. Marroc té potencials tradicionals: fosfats, pesca, (ambdós àmbits d’interès per l’expansió al Sàhara Occidental), turisme (20 milions de turistes actuals, 26 milions el 2030), remeses dels emigrants i una enorme joventut. Però, està despuntant en sectors molt més avançats. L’automoció és el primer sector exportador del país amb 15.000 milions d’euros, el 33% de les exportacions. Pot arribar a fabricar 1 milió de vehicles el 2030. I està desenvolupant bateries i components del cotxe elèctric. En aquest camp, Renault Espanya té articulades les plantes de Casablanca i Tànger amb Valladolid, Palència i Sevilla. A Kenitra, en la zona lliure de l’Atlàntic, s’hi concentren nombroses marques internacionals amb 36.000 treballadors: Lear, Yazaki, Surnitorno, diversos fabricants xinesos de bateries elèctriques. I els espanyols Gestamp, Antolín, Ficosa o CIE. I els grans espanyols de la construcció i el turisme, alguns d’ells components de l’oligarquia del règim borbònic. La inversió espanyola està vinculada a 25.000 llocs de treball. Espanya és el principal client del Marroc amb un 22%. I el Marroc per a Espanya és el primer mercat africà i el seu novè client mundial.

Una feblesa del Marroc, la manca de gas i petroli, acabarà essent un atot, per l’aposta per les energies renovables. Per compensar el reconeixement de la marroquinitat del Sàhara per part del Govern del PSOE, aquest va reactivar la importació de gas algerià. Però, l’acord Madrid-Alger per reprendre el subministre de gas per la via directa sense passar per Marroc, va anar en paral·lel a l’anunci de construcció d’una important connexió d’energia elèctrica submarina de Marroc a França, saltant-se Espanya, més ben dit els països catalans. Energia marroquina verda de solars i eòliques gegantesques i aïllament espanyol energètic que tant li ha interessat sempre a França, no ens enganyem. Les elits espanyoles estan dividides perquè els seus interessos no coincideixen. Els promarroquins i els proalgerians, amb estranys companys de viatge de dreta i esquerra. I els francesos i els italians que esperen o fomenten la patinada espanyola per treure’n rendiment. I què se’ls pot retreure des del victimisme espanyolista, si Sánchez és vist des d’Europa com l’Orban del sud. Anant a la punyetera bola, en polítiques de migracions i de devolucions, en polítiques de defensa, en apostar per ser el cavall de Troia de la Xina a Europa. Ei, i en principi, aquest anar per lliure no és gaire criticable vist el desori europeu i que cadascú arramba cap a casa seva, però llavors, no et pots fer la víctima i plorar perquè Europa no es preocupa del flanc sud.

Segons alguns analistes les febleses del Marroc són la corrupció, la burocràcia, la ineficiència administrativa, la desigualtat social i territorial. Febleses que, en grau diferent, també llasten la realitat espanyola. D’altres analistes, més polítics, acusen al Marroc d’autocràcia. Mentrestant, però, en termes de seguretat, els serveis d’intel·ligència espanyol i marroquí han compartit el programa Pegasus per perseguir dissidents. I van compartir la protecció de l’imam de Ripoll ara que fa 10 anys dels atemptats que presumptament pretenien aturar l’1-O. I una altra contradicció: no es pot estar preocupat per l’arribada d’immigrants i alhora pel desenvolupament competitiu del Marroc.