Tempesta

Diuen que plourà. Per ser exactes, no que plourà normal sinó que farà aquelles tempestes de ploure malament i que ho fot tot enlaire. I jo al sofà passant l’agost. Escric divendres matí i encara ni ha fet el patac anunciat ni tampoc l’han inaugurat, com l’eclipsi. Com que vols que plogui com Déu mana si abans el president no inaugura el fenomen com cal. Això no anirà bé. I mira que ens aniria bé una remullada, però sense que ens ho cardi tot enlaire. Quan em llegeixin en diumenge veurem com ha anat tot plegat. També podria ser. Ho diuen els meteoròlegs amb aquella barreja d’entusiasme pel que vindrà i, alhora, aquella cara de por per si al final no acaba venint: que potser els pròxims dies baixen les temperatures i, de cop, ja som al setembre. I ja està: manteta i sofà. Jo, tinc mitja feina feta perquè al sofà ja hi soc, no me n’he mogut pas. Hi he passat des dels dies d’eufòria on tothom t’explica on anirà, als dies de glòria, aquests, on tothom t’explica on ha anat. I com els ha anat. No sé què és pitjor. Jo, previsor, ja estic mirant per l’any vinent que no vull que em passi com aquest agost que l’he vist passar per davant I per damunt meu. Ah!, me’n oblidava de dir-los que la meva parella també ha tornat encantada del seu viatge. M’explica com de bé li ha anat el viatge preparat amb el ChatGPT i que em diu com de molt m’hauria agradat- I jo me l’escolto entre embadalit I incrèdul. Comprovant, feliç per ella això si, com de bé els ha anat a tots dos. Al Chat i a ella. No tornarà a passar. Jo, a lo meu. Se’m clava el sofà a l’esquena de no haver-me mogut i d’haver-me mirat, fins i tot, no sé quins campionats d’esports a la tele – que tan bé se’m posen perquè em sento com si els hagués corregut jo. Tot i que, ara que ho dic, em ve al cap si no m’haurà passat com al juliol, que en un dia que vaig decidir mirar-me l’etapa del Tour de França. Al cap de dues hores de mirar-me-la vaig descobrir que no m’estava mirant l’etapa del dia, en directe, sinó la del dia anterior. Ja no et pots creure res del que veus. I sort que m’hi vaig fixar en un petit detall d’una imatge que em va sonar i em vaig dir, jo aquest poble ja l’he vist! Recoi, l’havia vist el dia anterior en l’etapa del dia anterior. I això és com tot que t’ensenyen una imatge d’estiu i ja no saps si és nova de trinca o és de qualsevol altra anyada. I res que acabo i no plou i que posats a resar, en clau manresana, resaré perquè plogui ara i no la setmana vinent i no foti la festa grossa manresana enlaire. Tot i que, posats a dir, diré que a la festa major una mica de tempesta renovadora també li convé. Seguirem resant des del sofà. Vagin tornant.