El mirall xinès

Associem les dictadures a la paràlisi, la corrupció i la manca d’idees. I normalment és així. Per això, quan ens trobem un règim de partit únic, que silencia i reprimeix l’oposició, però que en 50 anys ha aconseguit passar de lluitar contra la fam a convertir-se en la fàbrica del planeta i a disputar a Europa i els Estats Units el lideratge en transformació verda i digitalització, se’ns desmunten els esquemes. La clau d’aquesta transformació són el sacrifici del poble xinès (que treballa com diu el clixé), l’enorme massa crítica, i uns mecanismes institucionals que permeten passar de la proposta a l’acció de forma expeditiva i sostinguda en el temps. Una mica -i aquí volia anar a parar- al contrari del que passa aquí, on un sistema de presa de decisions i d’implementació gripat eternitza o fa impossible projectes de tota mena.

A la Xina, el govern compta que d’aquí a 25 anys manaran els mateixos i que ni protestes, ni oposicions, ni jutges tiraran enrere el què decideixin els diferents òrgans que emanen de l’Assemblea Popular Nacional i el Partit Comunista. I això els permet tirar endavant estratègies i objectius potentíssims, com l’electrificació del parc d’automòbils i motocicletes, la construcció massiva d’habitatge, la producció també massiva d’energia a partir de fonts renovables o la modernització i extensió de la xarxa ferroviària.

En contrast, aquí se’ns acumulen les assignatures pendents i els projectes ajornats sine die. Des d’una trista estació d’autobusos de ciutat petita a l’eix transversal ferroviari, passant per la indispensable reordenació territorial (fa 26 anys de l’informe Roca...), la refundació de Rodalies, la construcció de l’habitatge social que ens cal o l’elaboració d’una llei electoral catalana; per parlar només de projectes que compten amb consens polític i social.

La democràcia tal com el coneixem, centrada en l’estat nació i amb un complex joc de contrapesos polítics, administratius, jurídics i socials, fa figa. Hem normalitzat els governs en minoria i sense pressupostos, les ingerències judicials sistemàtiques, l’oposició destructiva, les tramitacions que duren legislatures i el no a tot. El resultat són governs que no tenen força ni temps per tirar endavant reformes profundes o projectes estratègics i que ho aposten tot a la pica-baralla partidista, els esdeveniments singulars i les declaracions d’intencions. I una sensació creixent que la política és un teatre, bo o dolent, però ineficaç a l’hora de resoldre els reptes col·lectius que tenim plantejats.

Per això calen reformes profundes en el nostre sistema de representació i governança, que sense renunciar a la democràcia, òbviament, afavoreixin les majories estables i els governs de llarga durada, delimitin la separació de poders, agilitzin els mecanismes de presa de decisions i donin més capacitat i marge de maniobra als executius. I incrementar, convertint la Unió Europea en l’estat paraigües que necessitem. El problema, com sempre, és que l’actual sistema està pensat, precisament, per què canviar-lo sigui pràcticament impossible.