Seguretat abans que promeses polítiques

Hi ha poques demandes més històriques a la ciutat de Manresa que la de tenir un pavelló en condicions on el primer equip del Bàsquet Manresa hi pugui desenvolupar amb normalitat el seu dia a dia. És cert que, sobre el paper, en aquest darrer any s’han produït nombrosos avenços en aquest aspecte, tot i que als més veterans se’ls escapa que de promeses ja fa molt de temps que se’n senten. Les promeses conviuen amb un futur massa llunyà, i el cert és que aquesta mateixa setmana el primer equip del Kids&Us Manresa i els jugadors de l’U22 han començat la pretemporada al Nou Congost. De la mateixa manera que l’any passat, i l’altre, i l’altre...

Però aquesta columna no pretén ser una reivindicació més perquè es materialitzi aquesta inversió que cada vegada sembla més faraònica. Aquesta columna vol visibilitzar el risc que suposa, tant per als espectadors com, sobretot, per als jugadors i tècnics professionals de l’entitat, haver-hi de desenvolupar cada dia el que no deixa de ser la seva professió. En aquests primers dies de pretemporada, el pavelló és un veritable forn. Només d’estar en moviment per les graderies i gravar des de la distància, la suor t’impregna per complet el cos.

I és clar que la calor, per si sola, no és el problema. La qüestió arriba quan, davant la manca d’un sistema d’aire condicionat, l’única manera d’intentar que corri una mica l’aire és obrir les portes que donen a l’exterior. Una mesura que fa que s’escalfi encara més l’interior del recinte. I l’únic motiu que persegueix aquesta mesura, que d’entrada podria semblar contraintuïtiva, és el fet que la suor dels jugadors que cau al parquet s’eixugui. Un mecanisme que dista molt de ser l’ideal, i que en tot just quatre dies d’entrenament ja ha fet relliscar Pablo Tamba i Rafa Villar. Accions que, a aquestes alçades de la temporada, acostumen a ser sinònim de lesió muscular. Per sort, tot plegat es va quedar en un ensurt. Toquem fusta, i no parquet. n