El Pere que jo vaig conèixer: ciència, records i el llegat d’un geni a l’Estany

Hi ha converses que queden gravades a la memòria per sempre. Les meves es remunten als anys noranta, a Madrid. De vegades tenien lloc en la solemnitat del despatx de la direcció del Museu Nacional de Ciències Naturals, on en Pere Alberch i Vié (1954-1998) s’havia instal·lat per assumir el repte de modernitzar la institució. D’altres, més disteses, continuaven fent unes birres en bars que encara respiraven l’aire llibertari de la Movida. Com a biòleg, i sobretot com a amic, vaig compartir amb ell aquelles apassionades xerrades on la ciència trencadora s’encreuava amb les ganes de viure.

En aquelles trobades, en Pere sovint recordava amb nostàlgia les seves arrels al Moianès, vinculades a Ca l’Auberg, a l’Estany. Avui dia, amb el seu germà Jordi anem a sopar sovint i el record d’en Pere és el convidat d’honor a la taula. Reviure aquells moments em confirma que aquestes línies no són només memòria històrica; són un acte d’afecte i justícia cap a una de les ments més brillants de la nostra ciència.

A casa nostra es desconeix que en Pere, amb només 26 anys, ja era professor i conservador a Harvard. En aquells passadissos va traçar una aliança intel·lectual profunda amb Stephen Jay Gould, el paleontòleg més cèlebre de l’època i el seu gran mentor. Junts van signar el 1979 un article que avui es considera el manifest fundacional de l’Evo-Devo (la biologia evolutiva del desenvolupament). Fins aleshores, el neodarwinisme ortodox defensava de manera dogmàtica que les mutacions generen formes a l’atzar i que la selecció natural es limita a triar les millors.

En Pere, sota l’estímul de Gould, va gosar dissentir. Com recollia l’ecòleg Jaume Terradas a Notícies sobre Evolució, en Pere va recordar que la vida té regles de construcció internes. L’embrió té una dinàmica física i geomètrica pròpia: els gens no són arquitectes totpoderosos, sinó que el mateix desenvolupament de l’organisme imposa els camins i els límits del que és biològicament possible.

Aquesta teoria no es va quedar en especulació. En aquelles nits madrilenyes sorgien els seus experiments de teratologia amb amfibis. Al laboratori, en Pere alterava el creixement d’embrions de salamandra. Va comprovar que, en reduir-los la massa cel·lular, perdien dits. El descobriment revolucionari va ser que mai ho feien de manera caòtica, sinó en un ordre matemàticament previsible que coincidia amb la pèrdua de dits observada en els fòssils de milions d’anys d’evolució. D’aquí va néixer la seva famosa teoria de «La lògica dels monstres»: les anomalies de la natura no són errors, sinó camins alternatius que l’embrió sap recórrer. La selecció natural no dissenya des de zero; simplement tria sobre un catàleg de formes predeterminat per la geometria del desenvolupament.

La seva pèrdua prematura ens va deixar un buit immens i va estroncar una carrera en plena efervescència. Avui, en l’era de la genètica, les seves idees sobre les «restriccions del desenvolupament» (developmental constraints) es llegeixen com a lúcides profecies.

Més enllà de l’impacte global, vull reivindicar el reconeixement d’un poble que s’estimava. L’Estany ha de fer seu aquest orgull. Sé de bona font que el seu germà, Jordi Alberch reconegut neurocientífic que manté viva la flama familiar residint els caps de setmana a Ca l’Auberg, en sentiria satisfacció. Al cap i a la fi, la passió per la recerca venia de lluny: un dels primers treballs pioners d’en Pere va ser escrit amb en Jordi. Reivindicar-lo ens dignifica i manté viu el seu axioma immortal: per entendre com evolucionen les espècies, primer hem de mirar com es construeixen en la intimitat de l’embrió.