Estem disposats a arriscar per fer el què cal fer?

Algú em va dir, parlant de la llibertat, que la llibertat era quelcom més concret, més incisiu, que «fer el que em doni la gana» o dit més educadament «fer el que em ve de gust». Deia que exercir la llibertat era tenir la capacitat de decidir, de triar, de fer, entre les opcions que tinc davant d’una situació concreta, és a dir, «fer allò que cal fer». I què cal fer? Allò que suposa un bé per a les persones, per a la cultura, per a una millora de la convivència social, de la qualitat de vida de les persones i les comunitats, per cuidar la terra i de la natura...

El que passa de vegades és que «allò que cal fer» xoca més o menys frontalment amb determinades situacions, amb interessos concrets d’altres persones o col·lectius que defensaran el seu estatus fins a límits que poden perjudicar-nos més o menys greument.

Socialment, quan es produeixen aquestes situacions, moltes vegades apareix la qüestió des del entorn, «No et compliquis la vida», «no te’n sortiràs pas», «no saps el pa que s’hi dona», «vols dir que val la pena», són expressions que tots hem sentit alguna vegada.

Jesús, en l’evangeli d’avui també es troba en aquesta situació, són els propis deixebles, Pere en concret, que davant de l’anunci de Jesús que les coses anirien mal dades, li diu «de cap manera Senyor: a vós això no us pot passar!». Jesús, però, reacciona amb contundència, és conscient que cal seguir.

No sempre, però, ve de fora de nosaltres la pressió d’oposar-se a un determinat comportament, en el nostre dia a dia sovint és amb nosaltres mateixos que hem de lluitar per a prendre una determinació. Les expressions «m’agradaria més...», «no cal esforçar-s’hi tant» o «pot ser que ho deixi córrer» no ens són desconegudes o, potser, hi hem passat de vegades.

Sabem perfectament que obrar el bé en aquest món ple d’interessos egoistes, comporta lluitar-hi en contra, dedicar-hi temps i esforços, córrer riscos i fins i tot, si cal, jugar-s’hi la vida, però això que en l’àmbit global queda fora del nostre abast, en el nostre dia a dia sí que és possible tenir-ho en compte, en les relacions personals, en la família, en el món laboral, en les activitats d’oci...

Hi ha encara un altre aspecte a considerar. A vegades «el que cal fer» és «no fer», és «deixar de fer», renunciar a fer el que tinc capacitat de fer. En el món actual la capacitat de fer ens ha portat a «estirar més el braç que la màniga» i això té unes conseqüències negatives per a tota la humanitat. Caldria considerar conceptes com «austeritat» a nivell personal i social o «decreixement» a nivell global?

Pensem-hi una mica i, si a més d’arriscar considerem també renunciar, segur que trobarem opcions per a poder-hi fer alguna cosa.