La llengua a l’estiu (i a l’hivern)

Qui s’hagi pogut permetre sortir de casa per anar de vacances haurà interactuat amb persones més enllà de l’àmbit propi, sigui el particular (família, amics i coneguts) o el laboral o professional. En aquests marcs habituals, de forma conscient o no, tenim incorporats els codis dels idiomes amb què hi parlem. Fora d’aquests cercles, res ja no funciona igual.

És d’aquest ús de què es tracta: el català està en retrocés evident pel que fa a la pràctica quotidiana. Voltar pels llocs de vacances catalans, siguin els dels típics de la dicotomia mar o muntanya o altres, implica una immersió crua en el castellà, inversa a la que s’aplica a les escoles, aquella atacada per terra, jutjats i realitat.

Pot costar acceptar-ho en carn pròpia, però el fet és bastant generalitzat: quan la població es desplaça per qüestions estiuenques, el gruix de les relacions fora de casa se circumscriu al personal d’hotels o hostals, de bars o restaurants i a la resta d’empleats dels serveis o dels entreteniments. A tot el territori català, al meu entendre i en aquests sectors, sembla inaturable que la llengua pròpia del país pateix un deteriorament irreversible.

Al costat del dret a parlar en català on sigui del territori hi ha el fet de ser compresos. No hi ha servei de restauració o similar en llocs turístics on el gruix dels qui hi treballen no facin servir el castellà com a llengua inicial i central. Sigui perquè són treballadors arribats d’altres indrets de l’Estat o d’Amèrica amb poc coneixement de la llengua d’aquí, per manca de voluntat de fer-la servir o perquè assumeixen d’entrada que el client desconegut serà usuari d’aquest idioma per estadística pura. I encara es podrien llistar altres motius, uns trepitjant els altres.

Davant dels puristes o integristes que volen el català, si cal fins al conflicte, hi ha un gruix de ciutadans —alguns no ho reconeixen— que, amb bon o mal criteri, s’adapten a l’idioma amb què els reben allà on volen prendre alguna cosa. Pot ser per fluixesa lingüística, per comoditat, per posar per davant que et serveixin una hamburguesa a la defensa de l’idioma, o ves a saber. Passa constantment. I això fa dubtar dels escarafalls d’alguns polítics i de l’èxit de les que diguem-ne iniciatives oficials de defensa i promoció del català.

Em reconec en algunes d’aquestes adaptacions, i també en la incapacitat de forçar una conversa en la meva llengua amb un repartidor que sembla (o fa veure) que no m’entén. Podria fer-lo passar a casa i donar-li una classe gratuïta de pronoms febles, però prefereixo canviar de registre, donar-li el meu número d’identitat i obtenir la compra. Jo confesso. Sempre va bé.

I una anècdota per tancar: a la principal església de la Vall d’Aran, un rètol avisa al turista que no pot pujar a l’altar. En castellà i en aranès. No ho sembla, però la cúria sempre s’anticipa.