Créixer més i millor per a 50 milions d’espanyols

Espanya arribarà als 50 milions d’habitants els mesos vinents. Actualment ja som 49,8 milions, dels quals 10,2 milions van néixer a l’estranger. Al món, Espanya és el 32è país més poblat. Pel que fa al pes econòmic, és el 14è país del planeta, amb un PIB que s’acosta als 1,7 bilions d’euros. Una posició per darrere de Mèxic i una per davant de Corea del Sud. En PIB per habitant ocupa el 30è lloc en una classificació que lideren Liechtenstein, Luxemburg, Irlanda, Suïssa i Islàndia. En aquest rànquing de riquesa personal, el primer país no europeu és Singapur, en sisena posició. Precisament, aquesta ciutat estat ha sigut protagonista de la setmana a l’anunciar que donarà ajudes de fins a 47.000 euros per cada infant nascut, fins que compleixi 17 anys. Tot un compromís per lluitar contra la caiguda de la natalitat.

Però continuem amb la fotografia espanyola. Els 49,8 milions de conciutadans es poden dividir, a grans trets, en quatre grans grups: el 47,4% treballa; el 26,4% correspon a nens en edat preescolar i escolar, estudiants, persones que fan feines de la llar sense remuneració o que pertanyen al grup divers de classes inactives que no busquen feina ni reben pensió; el 21,15% correspon a pensionistes, la immensa majoria jubilats i prejubilats, i el 5% correspon a aturats que, se suposa, busquen feina.

Que menys de la meitat dels espanyols tinguin una feina remunerada ha de generar una certa preocupació. ¿És un sistema sostenible a llarg termini? D’ells, a més, tres milions, el 13%, són funcionaris de les administracions públiques (1,9 milions a les comunitats autònomes). Els ciutadans que treballen en el sector privat sumen 19,7 milions.

Un altre retrat. El salari mitjà brut anual del treballador espanyol va ser el 2024 de 29.540 euros, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Una parella amb dos fills ingressa de mitjana 60.000 euros a l’any, dels quals destina entre 10.000 i 11.000 euros a impostos sobre la renda, segons la regió on visqui. Dels 50.000 euros d’ingressos nets destinats a despeses corrents, consum i estalvi/inversió, encara caldrà deduir més impostos indirectes, començant per l’IVA.

Les xifres macroeconòmiques continuen generant optimisme i tant el Govern central com les comunitats autònomes les aprofiten per presumir de la seva gestió. Coses de la peculiar descentralització espanyola. El PIB el 2026 pot acabar creixent entre el 2,5% i el 3%, segons els diferents oracles. Entre els grans països de la UE, només Polònia superarà Espanya. França, Alemanya i Itàlia esperen creixements inferiors a l’1%. La UE, en conjunt, de l’1,1%.

Pitjor és el resultat per a Espanya d’un altre dels indicadors més seguits pels analistes: la inflació. Amb el 3,9%, se situa un punt percentual per sobre de la mitjana de la UE que registra el Banc Central Europeu (BCE). A Espanya, amb una economia molt dependent del sector turístic, els preus pugen més. Aquest estiu ha servit per constatar l’escalada de preus en qualsevol servei, des de la restauració fins a qualsevol parc d’atraccions per a nens.

Espanya creix, però de manera desigual. Augmenten els desequilibris i la sensació que la vida s’encareix mes a mes s’ha instal·lat en la societat. Aquestes desigualtats s’incrementen segons les regions. No viu igual de bé algú amb el mateix sou a les Balears, per posar un exemple, que a Sòria. L’habitatge a Palma és un 175% més car que a la capital castellana.

L’‘actius’ enceta la nova temporada amb una portada clàssica: els reptes de l’economia espanyola en el curs que ve. Hi ha hagut poques variacions des de fa un any. Es mantenen els mateixos reptes i incerteses. Espanya ha de millorar els nivells de productivitat, facilitar una ocupació de més qualitat, millorar els salaris, facilitar a les empreses -ai, aquests costos salarials- la capacitat de contractar més i millor, facilitar el creixement de les empreses reduint aquesta burocràcia que continua fent tant de mal al desenvolupament dels negocis. Cal una fiscalitat més atractiva. Paguem massa impostos.

I, per descomptat, potser és una utopia, s’ha d’exigir el consens polític necessari per poder consolidar la seguretat jurídica en les grans qüestions de país. Els grans projectes de futur han d’estar per sobre dels vents polítics, sempre a mercè del calendari electoral. Comença una nova temporada. Les amenaces geopolítiques internacionals, els efectes de la IA i les expectatives financeres exigeixen més esforç, ambició i, per descomptat, serenitat.