Enamorats del vell

«Càndid rampell: m’exalta el nou i m’enamora el vell», va escriure J. V. Foix, i ho va publicar el 1947 a «Sol, i de dol». En el poema «Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles» relata com li és igualment satisfactori embadalir-se davant els testimonis «del temps antic» i posar a punt el motor de l’automòbil amb el que devorarà quilòmetres. A la gent de Manresa també l’enamora el vell, si hem de fer cas a l’èxit dels retorns al passat que s’ofereixen en el programa de la festa major. Les visites a la Manresa desconeguda han complert trenta anys i moltes de les descobertes que s’hi ofereixen són temps congelat. Enguany, per exemple, es visitaven el convent de les caputxines del carrer Talamanca, ara de propietat municipal, i la fàbrica dels Panyos, testimoni excepcional d’arquitectura industrial de fa dos-cents anys, amb el valor afegit de ser l’únic que es conserva a Catalunya tal i com era quan el van alçar el 1818. Però si les reserves per aquestes visites es van esgotar en qüestió de minuts, amb col·lapse inclòs del servidor informàtic, també es van fer cues per entrar a la sala Plana de l’Om per veure els curtmetratges aplegats en l’esdeveniment «Manresa desconeguda de cine», organitzat per l’Associació Memòria i Història de Manresa. Si no manquen visites als àlbums de fotos antigues de la ciutat al conegut portal de l’associació, memoria.cat, no cal dir l’atractiu de veure-les en moviment. Si s’ho van perdre, el portal ja ha penjat les filmacions senceres. Són, per a la majoria, entretingudes, i per als més interessats, profitoses. No es perdin la del passeig Pere III sense terrasses del 1935, amb la gent en grups amunt i avall, endiumenjats i per la dreta, com si existís una barrera axial invisible: no és estrany que els més irreverents el bategessin com «el tontòdrom».

Exaltats pel nou i enamorats del vell: no sempre les dues idees han anat juntes. Al curtmetratge sobre la visita de Franco a Manresa el 1966 es veu en avançada construcció l’edifici sense gràcia que va substituir el modernista de Can Jorba. Novetats sense amor pel passat: n’hi ha hagut tantes! Tampoc es tracta de congelar res: no ens podem permetre un catàleg infinit de pedres mortes. S’han d’omplir de vida nova sense destruir allò que les fa estimables. Aquesta és, afortunadament, la tendència, però cal estar sempre amatents per evitar que l’agosarament de suposats genis no faci esguerros «d’autor».