L’absentisme són els pares

Sembla que la campanya de la patronal sobre l’absentisme ha agafat inèrcia. En les darreres setmanes hem escoltat les declaracions del president de la CEOE a Castella la Manxa titllant de «bledes» els joves que es troben en situació d’incapacitat temporal per motius psicosocials. Hem vist com el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijoo, definia l’absentisme com un «càncer». I hem presenciat una campanya publicitària de la patronal de Cantàbria que atribueix a les baixes per incapacitat temporal el mal funcionament d’una residència de la tercera edat o d’una companyia de telefonia. Deixar clar, per endavant, que totes aquestes manifestacions han estat fetes en un to lamentable, han volgut fer befa d’un tema que en cap cas té la mínima gràcia. La salut de les persones treballadores no és motiu de brometes ximples. I si hi ha incapacitats provocades per una malaltia tan greu com el càncer, és de ser molt barroer utilitzar segons quins conceptes per referir-se a l’absentisme.

Però com diu la dita «calla herbeta que et conec, que sé que et diuen marduix». Que les intencions de les patronals són les de tota la vida, que no enganyen a ningú. Volen eliminar els complements per a situacions d’incapacitat temporal que hi ha en molts convenis col·lectius, i volen que les mútues tinguin la capacitat de revertir la incapacitat i donar l’alta, prescindint del criteri del facultatiu de la seguretat social que ha prescrit la baixa, el tractament i la durada. I és que podríem tenir l’esperança que les pretensions són obrir un debat sincer sobre l’absentisme. Un debat que s’inicii amb una clara definició de què és absentisme i què és el presencialisme en l’àmbit laboral, i que finalitzi amb un anàlisi profund de les causes de les incapacitats temporals i del paper de la prevenció de riscos a les empreses. Però segurament seria demanar massa. Aquí tot es redueix a inflar unes xifres. Situar com a absentisme l’exercici dels drets de conciliació reconeguts en la legislació és un recurs fàcil que incrementa la xifra. Hi podem posar els permisos per acompanyament de familiars a hospitalitzacions o intervencions quirúrgiques, els permisos de maternitat i paternitat, els de defunció, etc. I per a segons qui, que innocentment es miri el tema de lluny, pot veure unes xifres que situen l’economia a tocar d’un precipici. Però no és així.

Les dades econòmiques d’ocupació i de productivitat són bones i creixents. És necessari un debat sobre l’absentisme? Sota el meu criteri no, hi ha altres prioritats en l’àmbit laboral que contribuirien molt més a un increment de la productivitat de l’economia.

El debat «dopat» de l’absentisme pretén fer front i tapar la necessitat d’un registre de jornada més eficient, transparent i accessible. Un registre on es contrastin les dades sobre les hores extres no remunerades que es fan. Perquè en sortirien encara més de les que ja actualment reflecteix la EPA. L’absentisme es contraposa a aquestes dades, és aquella vella excusa que diu «Com tinc molt absentisme he de forçar les hores extres de la resta de plantilla en actiu». Ara, retribuir aquestes hores ja és un altre os a rosegar. Perquè tal i com deia, les dades de la EPA (Enquesta de Població Activa) ens diuen que cada setmana, alerta, cada setmana, es fan quasi bé 3,1 milions d’hores extres no remunerades ni compensades a Espanya (xifra en augment). 484.000 a Catalunya. Més enllà del que representa treballar més jornada sense retribució ni compensació, Més enllà del que representa desenvolupar una feina a cost zero, això representa també una important pèrdua de cotitzacions, xifrada en uns 3.243 milions d’euros anuals que farien encara més sostenible l’actual sistema de prestacions socials. I, òbviament, representa una pèrdua de llocs de treball, uns 160.000 anuals a jornada completa.