El llop després de Manelic

El llop. Quan Àngel Guimerà feia cridar el seu Manelic de Terra Baixa «He mort el llop, he mort el llop, he mort el llop!» estàvem veient el triomf pagès davant una amenaça real, al segle XIX (i abans), per als ramaders i els pastors. Aquella mort del llop, té, també, altres lectures dins del text teatral que ara no hi entraré. Guimerà retratava una realitat, un perill i una amenaça davant una bèstia que pràcticament es declarava invencible. Aquella por, a la meva generació, a alguna abans que la meva i a totes les venen després, ja només ens ha arribat per transmissió, oral o escrita. No l’hem palpada. Aquest animal depredador, que s’alimenta d’altres bèsties que caça amb males arts, ha tornat. I el mal que ens crea ara, és una ferida nova. Fa vint anys que el tornem a tenir passejant per casa nostra. I tot sembla indicar, així ho expliquen els que en saben, que quan no troba el seu menjar habitual, cabirols i porc senglar, fa visites inesperades a preses que li són fàcils: els ramats de xais i ovelles.

Em comentaven els que hi entenen que si tracem una línia de Barcelona fins a Lleida, tot el que queda a la part superior, al nord, pot ser territoni del cànid. És un animal amb una alta capacitat de desplaçament. Un dia el pots tenir a la Molososa, al Solsonès, i un altre pot estar a 70 o 80 quilòmetres de distància. També sabem que tot i que a Catalunya hi ha com a mínim una família de llops (els llops i la llopada) sembla que els atacs que hi ha hagut fins ara a ramats de la Catalunya central els han fet individus solitaris.

La introducció moderna del llop a Catalunya va arribar pel desplaçament de l’animal des de la zona dels Alps italians, primer a França i després a Catalunya. Tècnicament no es pot parlar de la reintroducció, perquè no hi ha hagut la voluntat humana de fer-lo venir, tot i sí que hi ha sigut per no fer-lo marxar. El llop italià ha corregut molts quilòmetres, mentre que l’ibèric, el que hauria de ser autòcton, ha quedat fixat entre murs imaginaris meseta enllà.

Els estudiosos d’aquest animal i els tècnics de l’administració que vetllen per la seva protecció -i se suposa que també per la convivència amb el negoci humà de la carn de xai- indiquen que actualment n’hi una vintena, la majoria mascles, i no es troben entre sí. No hi ha manades, o com a mínim, els atacs que s’han produït no han estat grupals. Amb tanta informació, ara només cal que prenguem mesures per protegir ramats i pastors, que amb tant de temps que ha passat des de Guimerà, bé n’hem hagut d’aprendre.