Ceuta, Melilla i l’autodeterminació

Ja s’ha dit, però em ve de gust insistir-hi, que en relació amb la discutida (per què està discutida) sobirania de Ceuta i Melilla, l’estat espanyol té plantejada una paradoxa gairebé còmica. Com que les legitimitats històriques sempre són polèmiques, el principal argument que Espanya podria posar sobre la taula és el de la voluntat popular. Amb un referèndum, que guanyarien segur, consolidarien l’actual sobirania sobre aquestes dues ciutats africanes. Però no el convocaran, evidentment. Ni tan sols citen aquesta voluntat popular en el relat oficial, perquè això entraria en flagrant contradicció amb el discurs sobre Gibraltar, però també sobre Catalunya o el País Basc.

Però anem a pams. Tenen dret, aquestes dues places espanyoles del nord d’Àfrica, a l’autodeterminació? A decidir el seu futur politicoinstitucional? En principi sí, clar, però amb algunes consideracions afegides. D’entrada, l’autodeterminació es va conceptualitzar perquè les nacions (noves o velles) poguessin accedir a la independència, però no per segellar una pertinença prèvia o per decidir unilateralment una determinada unió. I això s’explica amb un símil gastat però útil: La separació o el divorci poden ser unilaterals, perquè ningú hauria d’estar obligat a conviure amb un altre si no ho vol, però el matrimoni requereix necessàriament l’acord mutu sostingut en el temps. I encara dos exemples més, absurds però clarificadors: Si demà el Berguedà decidís en referèndum integrar-se a Finlàndia, aquesta modificació surrealista de fronteres requeriria, com a mínim, l’acord de «la resta de finlandesos». I si Nador, per exemple, votés massivament a favor d’incorporar-se al Regne d’Espanya i a la Unió Europea, tampoc això esdevindria mandat irrevocable.

Vull dir amb això que en el destí d’aquestes dues ciutats, la resta de ciutadans de l’estat hi tenim també alguna cosa a dir. Sobretot si tenim en compte l’excepcionalitat i l’elevat cost econòmic dels dos enclavaments: territoris bastant més petits que el municipi de Berga (que no és precisament gran), amb un statu quo que comporta avantatges fiscals exclusius, abundants subvencions públiques, gairebé un 50% de la població treballant a l’administració, uns límits tancats, barrats i militaritzats, racisme desfermat i una enorme presència d’exèrcit i policia. Tot plegat sostingut amb el superàvit fiscal més alt, amb diferència, de tot l’estat.

És probable que si es fes un referèndum a les Espanyes sobre el futur d’aquestes dues ciutats nord-africanes guanyés l’espanyolitat, per pur nacionalisme. Però tothom sap que no hi ha raons estratègiques (algú pensa realment que Espanya podria, si volgués, tancar l’estret des de Ceuta a Algesires?) ni comercials o extractives per mantenir l’actual situació, i que la solució menys dolenta s’assemblaria a la de Hong Kong o Macau: sobirania marroquina, però amb un status especial que protegís els drets (la ciutadania espanyola i europea, en aquest cas) i les propietats els actuals veïns i veïnes d’aquestes dues malaurades ciutats.