Ceuta es pregunta on és l’Estat

Es veu que els serveis d’intel·ligència espanyols (vol dir: l’espionatge) han avisat el govern que en els propers mesos es podrien dur a terme accions hostils des del Marroc relacionades amb la reivindicació de Ceuta i Melilla. Que llestos, oi? La probabilitat que el veí del sud faci moviments hostils és tant segura com que la nit segueix al dia i que la lluna minva després de fer el ple. Quins moviments, en quines dates, de quina profunditat, per quins mitjans? Parlem d’un discurs del rei o d’una nova marea humana a la tanca? Sense detalls de precisió, el fet que els serveis secrets «avisin» no serveix de gran cosa. Però constatar la manca d’aquests detalls sí que hauria de tenir una utilitat: la de palesar la necessitat d’agafar-se més seriosament la feina d’aquesta mena de serveis, especialment a l’altre costat de l’estret de Gibraltar. Informació exhaustiva, rigorosa i fiable: aquesta és una de les claus del funcionament de l’Estat, no pas ara, sinó des de sempre. Al clàssic «L’art de la guerra», escrit fa 25 segles, Sun Tzu diu que la informació exhaustiva sobre l’enemic és el recurs més valuós per guanyar-lo sense lluitar, i troba una bogeria estalviar diners en espies. Però el govern espanyol té uns serveis d’informació –militars, que depenen de Defensa, i policials, d’Interior– que no sempre mereixen l’eufemisme d’«intel·ligència». Com podem esperar que detectin un moviment sospitós a les xarxes els mateixos que no van ser capaços de trobar les urnes de l’1 d’Octubre, per posar només un exemple conegut? És clar que també podem dubtar que se’ls estimuli degudament des de l’alta direcció política perquè, a veure: algú té una explicació al fet que el govern continuï desbordat per la situació de Ceuta? Que la xifra oficial dels que no han tornat, i vaguen per la ciutat, canviï d’un dia per l’altre? La sensació costant és que s’improvisa perquè no es té un coneixement real del problema i els seus topants. La gent de Ceuta es pregunta: on és l’Estat?, i també s’ho pregunta la resta de la península. Si vol salvar la pell política, Sánchez ha de fer unes quantes actuacions espectaculars, amb molta propaganda, però ara mateix sembla catatònic. Vist el que es veu, més d’un independentista es deu estar preguntant si l’endemà de l’1 d’Octubre que, recordem-ho, els cops de porra dels milers de guàrdies no van aconseguir impedir, Puigdemont hauria d’haver tirat pel dret. Què hauria passat llavors és i serà la gran incògnita.