Anosognòsia

Posats a badar, fem-ho bé! Comencem amb un «palabro» que, d’entrada, no ens ha de provocar ni fred ni calor. Tot ve a tomb per un article publicat el 19 d’agost, just acaba de sortir del forn, i que m’ha trasbalsat força i del que recomano la seva lectura,(1) «The patient declined», el podem traduir com «el pacient que rebutjava», encara que després de llegir-lo, el podríem traduir de diverses maneres, com «la davallada del pacient» o d’un sistema de salut, en aquest cas del EUA, malgrat que podríem trobar-hi similituds en el continent europeu.

De què parlem quan parlem d’Anosognòsia? Doncs, en sentit literal, és la incapacitat d’una persona, per reconèixer i acceptar que està afecta d’una malaltia. Situació molt freqüent en psiquiatria; com que la medicina té paraules per tot, en diem no tenir consciència de malaltia o, de manera més fina i amb més glamur, que no té capacitat «d’insight», de mirar cap endins. Si ens ajustem a les conseqüències previsibles d’aquest fet, trobarem que, la persona afectada, rebutja la medicació o el suport mèdic, s’aparta de la seva família, del seu entorn i amics i s’enfronta als professionals sanitaris; i si no evoluciona prou bé ja tenim un culpable: la manca de consciència de malaltia!

El Sr Kelly explica de manera concisa clara i entenedora el seu llarg i trist viatge des dels primers diagnòstics, l’any 2015, i la llarga travessia fins a un diagnòstic definitiu, l’any 2020, i la recuperació l’any 2025, quan la seva mare s’involucra en el procés de cura. Explica la davallada entre 2020 i 2025, en què diu: «vaig precisar diverses hospitalitzacions, un arrest, quatre mesos en una presó i a les portes d’entrar en un hospital de llarga estada. Vaig estar acompanyat amb una seqüència de valoracions, impecables de documentació, cada una d’elles amb total respecte a la meva autonomia».

Les lleis protegeixen a l’autonomia de persona atesa; en aquest cas el que demana el Sr. Kelly és aplicar, raonablement, un dels principis de la bioètica, l’autonomia que es pot trencar sempre que sigui en benefici de la persona; no cal parlar amb la família de la vida íntima de la persona atesa, però els professionals precisen incorporar a la família, i el seu entorn, en la cura, el tractament. En tots aquests anys relata, que només una professional de l’UCI on era atès per un intent de suïcidi l’hi va demanar: «diguem alguna cosa de tu, com ets com a persona?». Cap psiquiatre l’hi va fer aquesta pregunta, només esmentaven diagnòstics.