11 de maig de 2020
11.05.2020

Regi? 7

De les piràmides al pati nou

Cursa per estirar les cames al matí i visita escolar a la tarda

10.05.2020 | 22:56
De les piràmides al pati nou

Com que ja feia quasi una setmana que cada dia sortíem amb la canalla a buscar pipiripips (que no oblidin que el seu pare és un coi de manresanot), tornar a anar a córrer i retrobar-me amb els camps i els camins que limiten amb Berga pel sud i l'oest va ser impactant, però no tant. Tot i així, reconforta veure que malgrat tot els cicles naturals continuen (aparentment) inalterables, indiferents als problemes concrets d'una de les moltíssimes espècies que habiten el planeta, i que enguany la primavera, amb les nombroses pluges d'abril, és més primavera que mai.


Samarreta llampant de mani de l'Onze, pantalons de jugar i vambes pro. Com que no faig running sinó footing com en Pere Tàpias, no porto cronòmetre, però ja sé que trigaré uns 40 minuts, el que dura mitja part d'un partit de rugbi, suficient per patir una mica però sense perdre la dignitat. El circuit és el de sempre, sortir del barri en direcció a Cal Rosal, trencar com si volgués anar cap a Avià, fer la volta a la Serra de Noet, enganxar un tros de la Ruta del Colesterol, passar per Sant Bartomeu, entrar pel passeig dels Abeuradors, travessar l'antiga caserna i arribar a casa per la plaça de la Font del Ros.


Normalment faig el circuit amb el pilot automàtic, rumiant i parlant sol, però aquests dies, després de setmanes de no passar-hi, em torno a fixar en el paisatge habitual: les abandonades piràmides del Menfis (segurament l'edifici més singular i interessant de tots els construïts a Berga durant la segona meitat del segle XX), els cavalls que pasturen un tros més avall, l'enorme camp de refugiats metropolitans situat a l'altra banda de la carretera, la terra baixa que es veu C-16 avall, els camps verds i grocs, de cereals i soja, i les vaques que es foten de mi a la pujada. De retorn al nucli urbà entro triomfant a la meta volant de la Valldan i em deixo anar per les rectes i baixades finals fent saltirons, canvis de peu i curtes accelerades.


Pel camí molta gent, caminant, corrent, en bici, amb gossos, amb parella, en grups de tres, de quatre... La majoria, a camp obert, sense mascareta però mantenint prou bé les distàncies. Tothom, per descomptat, és molt amable i cordial: «Bon dia, bon dia», ens diem els uns als altres.


Abans d'entrar a casa, toca fer els estiraments preceptius. Em fa mal el genoll dret, on va caure aquell pilar enorme del Sant Cugat, i després, quan em refredi, em notaré l'esquena. Res, però, que no pugui curar un vermut doble de dissabte.


A la tarda, de les 6 a les 7 reglamentaris, amb els nanos pugem fins a l'escola a veure el pati nou. Fem tot el passeig de la Pau, de baix a dalt, arribem a la Font del Lladó (en obres des d'ara farà un any...), enfilem parc amunt i arribem triomfants al CEIP Sant Joan. «Uau» , diuen ells; «no toqueu res», els dic jo; però no puc evitar que s'agafin amb les mans a la reixa i es mirin l'escola amb carona de pena. Sis mesos, quan ets petit, són com tres o quatre anys quan ets mig vell com jo.


Tornem fent la volta per dalt, arribem a la vella piscina del Lladó (també abandonada...) i d'allà, passant pel callissot, a Pinsania i a la Torre de les Hores. Truquem al timbre de baix i l'avi, lentament, surt a fer-nos hola pel balcó. Un cop al carrer Major fem veure que demanem unes patates al Martí de Cal Negre i tirem avall, fent la moto.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook