Vents de canvis, vents de resistències. Pere Aragonès, en entesa amb Jordi Sànchez, vol externalitzar el tren de la república perquè deixi de posar constantment el Govern entre l’espasa i la paret de les desobediències. Un acord nacional i a tirar milles mentre els consellers intenten aixecar el país baldat per la pandèmia i les incerteses econòmiques. Pedro Sánchez saluda la novetat avançant l’argumentari a favor dels indults: per la concòrdia i el diàleg, contra la rancúnia i la revenja. Resistència de la dreta nacionalista espanyola, com ja s’esperava, però també d’una part del PSOE, i del Tribunal Suprem, que ha fet un gran al·legat polític en l’informe contra les mesures, prefigurant la disposició a posar pals a les rodes. I resistència al nou llenguatge per part d’un sector de Junts per Catalunya, expressada pel to agre de la carta de Puigdemont als afiliats i la queixa d’Elsa Artadi a la presència en la presa de possessió d’un Miquel Iceta abraçat, en canvi, per Jordi Mandela Cuixart.
A Sánchez li aconsellen que, si vol atorgar els indults, ho faci com més aviat millor, per deixar temps per cicatritzar les ferides abans de les eleccions del 2023. S’ha fet recompte i el suport parlamentari a les mesures de gràcia arriba teòricament als 190 diputats, però hi ha divisió dins del PSOE, on les resistències no s’amaguen i les ha expressat clarament Felipe González, portaveu de les essències fundacionals jacobines del partit. Les primàries andaluses estan sobre la taula, com una pedra a la sabata. La dreta («tot el que està a la dreta de l’esquerra», segons Aznar) ja ha anunciat una apocalipsi judicial que qüestiona la separació de poders, ells que tant la reclamen de vegades. Els podria funcionar, atesa la inusual contundència i el biaix polític del duríssim informe en contra del Suprem; si aquest anul·lés els indults, Sánchez es veuria apressat a modificar el codi penal per reduir sensiblement les penes per sedició i aplicar als presos el benefici de la llei més favorable.
L’extrema duresa del Suprem contra els indults condiciona la forma que aquests adoptin. La llei no demana la mateixa fonamentació per als indults totals que per als parcials, i els presos ja han complert una part suficient de la condemna perquè un de parcial, és a dir, no pas el perdó del delicte sinó l’exempció d’una part de la pena, signifiqués la seva sortida de la presó. En aquest cas també seria probable que la gràcia afectés la privació de llibertat però no s’estengués a les penes d’inhabilitació, fet que impediria als beneficiaris incorporar-se a les institucions o presentar-se a unes eleccions fins d’aquí a uns anys. D’altra banda, els indults no solucionarien el problema dels exiliats, als quals només rescataria una amnistia o la reforma del codi penal. Ni tampoc solucionaria el problema de les desenes d’exdirigents i alts càrrecs del Govern pendents de judicis, multes o confinament de béns, ja que l’acció penal de l’Estat contra el Procés no es limita al Suprem.
La CUP ha saludat l’arribada de Pere Aragonès a la presidència situant-se en primera fila de la concentració per evitar el desnonament d’una finca ocupada a Barcelona, en el qual va actuar el seu enemic particular, els antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Tot seguit, una part dels concentrats van envair la seu d’ERC, que no deuria estar gaire protegida. A Aragonès, que en aquell moment encara no havia nomenat conseller d’Interior, li van fer un entrepà els antisistema i el jutge que va demanar la presència específica d’aquesta policia especialitzada en desordres públics. Una instrucció judicial directa als caps dels Mossos, que delinquirien si la ignoressin. La CUP reclama els seus drets com a votant de la investidura i com a signant amb ERC d’un pacte que preveu evitar aquestes situacions, però l’única manera segura d’evitar que els jutges exigeixin les Brimo o les Arro és dissoldre aquestes unitats. Aviat sabrem si Esquerra va signar el que no podia complir.
La presa de possessió del nou president de la Generalitat es va desenvolupar en una escenografia que demanava moviments precisos dels protagonistes. Pere Aragonès s’havia de situar en un indret exacte de l’escenari perquè Quim Torra li posés la medalla de Macià, i després havia de situar-se en un lloc determinat de la primera fila d’assistents. Tots dos punts estaven assenyalats amb discretes marques a terra, i Aragonès els buscava amb la mirada tot caminant. La imatge que en va resultar va ser la d’un president que mira cap avall, que vigila on posa els peus. També se’l va veure examinant els metres de paviment davant seu en la passejada solitària pels patis de Palau fins aquell on l’esperava Vicenç Sanchís per entrevistar-lo a TV3. Emmanuel Macron va fer també una caminada televisada pel pati del Louvre en la seva presentació com a nou president francès, quasi una entronització, i va avançar amb pas ferm i gest desafiant sense abaixar la mirada en cap moment.
Ja tenim Govern i l’home a seguir és Jaume Giró. No només perquè li toqui fer els pressupostos de la Generalitat i buscar diners sota les pedres per atendre tots els compromisos dels dos partits de Govern, sinó perquè el sintagma màgic de la legislatura, l’obre’t, Sèsam, són les paraules «fons europeus», i per beneficiar Catalunya de la repartidora es necessitaran triangulacions eficaces que impliquin les empreses d’aquí, els potencials socis empresarials espanyols, la Generalitat i el Govern espanyol, que és qui adoptarà les decisions. Més que d’una qüestió econòmica parlem d’alta gestió de les relacions corporatives, conèixer les persones clau en els llocs clau i saber com funcionen els engranatges per tal d’enfocar correctament els plantejaments, i en això Giró té una gran experiència acumulada pels seus anys a Catalana de Gas, Repsol i La Caixa. En qüestió de relacionar-se amb el poder econòmic, té més mili que el Capitán Trueno. I si els altres baden, manarà molt.
A TV3, el seu director, Vicenç Sanchís, va preguntar a Pere Aragonès d’on sortirien els diners per incrementar de cinc mil milions la despesa en polítiques sanitàries i socials, com es preveu a l’acord entre ERC i JxCat, i el president va contestar que aquesta despesa és necessària, de manera que en realitat no va respondre. Val a dir que els cinc mil milions són «en els propers cinc anys»; fragmentat en cinquenes parts suposaria mil milions anuals, que són el 2,4% del pressupost vigent: no és cap barbaritat, però cal pensar que altres polítiques també reclamaran més pressupost per compensar els endarreriments dels anys de les retallades. El destacable és la incògnita sobre l’origen dels diners necessaris per complir els bons propòsits. Si abans de cinc anys Catalunya s’ha convertit en un estat independent, tot plegat es relativitza, però en altre cas, si continua sent una autonomia espanyola, les faves són bastant comptades: deute, impostos o més finançament per part de l’Estat.
El Govern espanyol ha salvat per la campana la negociació de la pròrroga de les ajudes als ERTO, els expedients de regulació temporal d’ocupació a causa de la pandèmia. Sense l’acord amb sindicats i patronal l’hauria aprovat igualment seguint el seu propi criteri i l’haurien metrallat a crítiques des dels dos costats. Als agents socials no els costa gens aliar-se per demanar que s’apliqui el màxim de despesa pública en aquest mecanisme, ja que beneficia per igual els comptes de l’empresari i els del treballador que podria haver acabat al carrer. En això coincideixen amb el sector Podem del consell de ministres, mentre que el sector socialista es fixa en els 30.000 milions que es van gastar l’any passat per aquest concepte. Empresaris i sindicats ja discreparan quan s’hagi de decidir com es paga la factura, si amb més impostos o amb retallades socials; perquè la factura arribarà; el crèdit gratis i il·limitat del BCE no durarà eternament i la Unió Europea no vol que els fons Next Generation serveixin per tapar forats, sinó per guanyar competitivitat. El titular de Seguretat Social, Jose Luis Escrivá, tem que els beneficiaris de les ajudes s’hi acostumin i no facin cap esforç per tornar a la sempre perillosa normalitat. La solució de compromís ha estat bonificar els que s’arrisquen a abandonar el paraigua sense castigar els que s’hi continuen aixoplugant com hagués volgut el ministre, però la situació no pot durar eternament. El retorn a la normalitat també haurà de significar la renúncia a caminar amb crosses, un procés d’adaptació que mai no és senzill.
