Proposa Jorge Dezcallar quatre prioritats per al Govern espanyol: la gestió de la pandèmia, el maneig dels fons europeus, el problema català i les relacions amb el Marroc. Prioritat és precedència, anterioritat d’alguna cosa sobre una altra cosa, en temps o en ordre. Aquestes són les que són al davant, hi ha unes altres que tenen, al meu entendre, tanta o més importància, però potser no es veuen com tan immediates. Són el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica.

Astúries ha estat un dilema per als epidemiòlegs pel seu perfil de mortalitat: entre les més altes per malalties cardiovasculars, càncer i malalties respiratòries. Malalties totes lligades al tabac. Però a Astúries no es fuma, ni es va fumar, més que en la resta d’Espanya. Tampoc la prevalença d’hipertensió o hipercolesterolèmia, ni el seu grau de control, és diferent. Ni la freqüència d’obesitat o sedentarisme. Si els factors de risc més importants no mostren una distribució que justifiqui aquesta mortalitat, a més d’especular sobre uns altres que no coneixem, hi ha la possibilitat que les exposicions laborals i la contaminació atmosfèrica siguin part de la causa. Astúries, no hi ha dubte, ha tingut un pes important d’indústria contaminant, tant d’interior, que afecta els treballadors, com del medi ambient. Dins de les causes reconegudes de càncer, el percentatge més alt se sofreix en el mitjà de treball. Evitar-ho és una obligació legal que no sempre es compleix rigorosament. I encara que l’atribució de càncer com a malaltia professional és escassa, els estudis mostren que hi ha una infradeclaració. Les indústries també contaminen l’aire amb cancerígens. És conegut el cas de la fabricació de coc. Fins fa uns anys les químiques establertes a Trubia no tenien sistemes adequats per evitar aquests abocaments atmosfèrics, com és la seva obligació per llei. Tampoc ni Medi Ambient ni Indústria els vigilava. Fins que els ciutadans ho van exigir. Des de llavors els nivells de benzè han disminuït. Si no hi ha vigilància i amenaça de sanció, és difícil que es compleixin lleis que tenen un cost econòmic.

La qualitat de l’aire es mesura mitjançant 5 indicadors: compostos de sofre, de nitrogen, monòxid de carboni, ozó i partícules. Des que es va pressionar el Principat, també es mesura el benzè. Quant a partícules, ara ja es mesura les de fins a 2,5 micres, una novetat important que reconeix la seva influència més enllà dels pulmons. El mesurament tradicional, partícules de 10 micres, se centrava en els trastorns respiratoris. Haver descobert que les molt petites es filtren a la sang i danyen altres sistemes ha estat molt important i esclaridor. Estan associades a malaltia cardiovascular, càncer de pulmó i probablement de bufeta. Des del punt de vista teòric se les podria responsabilitzar de l’excés de mortalitat a Astúries. Però demostrar-ho és difícil per diverses raons.

En primer lloc, perquè hauríem d’usar exposicions de fa anys per donar temps a la incubació. I no n’hi ha. En segon lloc, suposant que les tinguéssim, és difícil atribuir un grau d’exposició als individus: és la que hi ha en el lloc que viu, o en el qual treballa, o on es recrea a l’aire lliure o una combinació de tots ells? Com més imprecís és el mesurament de l’exposició, més difícil demostrar associacions. Perquè entre els exposats n’hi haurà que no ho són i entre els no exposats que ho són. De totes maneres, hi ha suficient informació per atribuir a la contaminació atmosfèrica almenys 4,2 milions de morts prematures l’any, les mateixes que ha produït la pandèmia fins al juliol del 2021.

El canvi climàtic és conseqüència de la contaminació. Aquí hi actua sobretot el CO₂ i el gas metà. Les conseqüències per a la salut, i l’economia, d’aquest fenomen són enormes. Ciutats com Chicago, a la vora del llac Michigan, estan amenaçades. Potser són aquestes alarmes les que ens facin prendre veritables mesures.

Es promou l’economia verda, però tots esperem que indústries contaminants ressorgeixin després de la pandèmia. El turisme és un bon exemple. El mal a l’atmosfera dels desplaçaments supera, a la llarga, els beneficis econòmics. Inquieta el poder contaminant dels vols. Menys conegut, i més nociu, és el transport marítim. Regulat pels mateixos que ho realitzen, les mesures de control són mínimes i l’expulsió de gasos d’efecte d’hivernacle, màxima. El transport terrestre completa un entramat en el qual milions de persones i mercaderies es mouen en radis de diferent longitud creant una xarxa en la qual tots estem atrapats. És la nostra civilització, la nostra manera d’estar i produir. Es defensa l’ocupació que genera aquesta indústria, com s’ha fet en la crítica al ministre Garzón. Des del punt de vista de la salut pública, la seva posició és impecable, com ho és el tancament de centrals tèrmiques i tantes coses que posen en perill la vida de l’ésser humà en el planeta. No al planeta: a la nostra supervivència.