Nomadland, la pel·lícula de l’any (tres Oscars, a la millor pel·lícula, directora i actriu), s’assembla a estones a una tassa de Mister Wonderful a la qual han abocat unes gotes d’amargor. La banda sonora new age de Ludovico Enaudi, l’àrida bellesa dels paisatges i els dolguts silencis de Frances McDormand converteixen aquest viatge per la façana desmanegada dels Estats Units més en una aventura de retrobament personal i amb la natura que en el rastreig realista d’un fenomen social preocupant, fruit del col·lapse el 2008 del gran casino de les finances internacionals. Els protagonistes de la veritable Nomadland no són la reencarnació de l’esperit dels pioners americans –a l’Oest, sempre cap a l’Oest–, com es suggereix en el film. La veritat nua i molt preocupant sobre els nòmades del segle XXI es troba en el llibre de la periodista Jessica Bruder en el qual està basada la pel·lícula, editat a Espanya per Capitán Swing sota el títol País nómada. Supervivientes del siglo XX.

La lletja realitat rere la bellesa de «Nomadland»

En aquestes pàgines, sense melodia inspiracional d’Enaudi, s’explica com milers de persones (no hi ha dades oficials), una majoria de més de 65 anys, han hagut de posar-se a la carretera per viure en artefactes rodants de tota mena. Ja no poden pagar-se una casa; són gent que hauria d’estar gaudint de la seva jubilació. Però per poder subsistir accepten llocs de treball eventuals mal pagats i que requereixen l’esforç físic d’un jove. «Ocupacions d’esclau». Nord-americans copejats per un sistema que, a més, ha aconseguit que ells mateixos s’autoinculpin per no haver aconseguit el somni americà. Això és el que hi ha al darrere de la bellesa publicitada del film Nomadland i les seves dues gotetes d’amargor.

Aquest és el punt de partida del viatge, segons Bruder. «Milions de nord-americans es debaten amb la impossibilitat de portar una vida tradicional de classe mitjana. Les factures sense pagar s’acumulen a les taules de la cuina de molts llocs de tot el país. Es repeteixen i es repassen una i altra vegada els càlculs, fins a l’esgotament i, de vegades, fins a les llàgrimes. A la bretxa cada vegada més ampla que separa el deu de l’haver es perfila una pregunta: ¿a quines parts de la nostra vida estem disposats a renunciar per poder seguir vivint? La majoria dels que s’enfronten a aquest dilema no acabarà vivint en un vehicle. Els que ho fan compleixen un paper semblant al que en biologia es diu ‘espècie indicadora’, organismes sensibles a la capacitat d’indicar la presència de canvis de molt més calat en l’ecosistema». Bruder es va passar tres anys seguint als nòmades del segle XXI (alguns surten a la pel·lícula encarnant al seu propi personatge) i aquesta és la conclusió: posar-se a rodar per la vida no té a veure amb la recerca de la llibertat; és la defensa dels desvalguts davant d’un sistema que destrueix a les persones.

El dogma del rajol

Els nòmades nord-americans són fruit de la col·lisió brutal entre uns lloguers a l’alça i uns salaris estancats. O víctimes d’aquell dogma, també molt estès a l’Espanya del rajol, que, per molt elevada que fos la hipoteca que un adquirís, sempre podria vendre la casa i guanyar diners. Perquè el preu de l’habitatge sempre estaria a l’alça. Fins que tot va esclatar. Bruder insisteix que no hi ha dades fiables de la població real de Nomadland, però sí que hi ha indicadors. El 2011 (la primera edició americana del llibre és de 2018), The New York Times calculava que hi hauria 1,2 milions d’habitatges embargats aquell any i constatava que, alhora, les vendes de caravanes havien pujat un 24 %.

El país nòmada neix sobre les cendres que va deixar la gran estafa financera americana. Bob Wells, un dels gurus d’aquest moviment d’aus migratòries, que surt a la pel·lícula interpretant-se a ell mateix, intenta donar consol als seus desheretats rodants. En una societat que creu fermament que, si no t’has fet ric, és que alguna cosa dolenta hauràs fet o deixat de fer, Wells centra el tret i els descarrega de culpes: «Hi va haver un temps en què teníem un contracte social que establia que, si una persona complia les normes i estudiava, aconseguia una feina i treballava dur, tot aniria bé. Ja no és així, un pot fer-ho tot bé, complir exactament amb el que espera la societat i, tot i així, acabar arruïnat, sol i sense casa ». Bob creu que instal·lar-se en una caravana és una forma d’«objecció de consciència» davant d’un sistema que els ha fallat, una forma de renéixer «per portar una nova vida lliure i aventurera».

Llibertat i aventura segons es miri. Segons l’època de l’any els nòmades treballen en la recol·lecció de la maduixa a Vermont, de la poma a Washington o de nabius a Kentucky, controlen l’accés als camps de petroli de Texas, o atenen els llocs de franquícies a la Super Bowl o les zones d’acampada i parcs de caravanes al Gran Canyó del Colorado o les cataractes del Niàgara. També conformen en bona mesura l’exèrcit d’eventuals que Amazon contracta per als seus centres logístics en temporada alta, com el Nadal. Són els nous elfs del Pare Noel.

País nómada, el llibre, s’atura en la legió de treballadors i nòmades que arriben amb les seves autocaravanes, remolcs i furgonetes al centre que Amazon té a Fernley (Nevada). Arriben al començament de la tardor i se’n van quan tots els regals del Pare Noel ja fan el seu camí. No són precisament jovenets: «Molts dels treballadors d’Amazon passaven dels 60 o els 70 anys, la majoria havien recorregut centenars de quilòmetres i suportat el control d’antecedents penals, anàlisi de detecció de la presència de drogues en l’orina, per tenir l’oportunitat de guanyar 11,50 dòlars a l’hora més un complement per les hores extraordinàries en un lloc de treball temporal com a auxiliars de magatzem», descriu Bruder.

Mitja marató diària

Eren allà, amb les seves llars sobre rodes «que no estaven dissenyades per sostenir la vida amb temperatures sota zero». Tampoc els seus cossos estaven ja preparats per a una feina «en torns de 10 hores o més durant les quals poden arribar a recórrer més de 20 quilòmetres sobre terres de ciment mentre t’ajups, t’inclines, estires el braç o t’enfiles per identificar, seleccionar i posar en caixes les mercaderies ».

Els amazonians hauran d’aixecar pesos de fins a 25 quilos amb temperatures superiors als 30 graus centígrads. Alguns, en tres mesos de treball, perden més de 12 quilos de pes. Als seus facebooks explicaven experiències com aquesta: «És fàcil perdre pes quan fas mitja marató diària, amb l’avantatge addicional que després estàs massa cansada per seure a menjar». Hi havia qui presumia d’haver recorregut més de 750 quilòmetres en deu setmanes de feina. Un altre presentava un registre de Fitbit amb 1.200 quilòmetres en dotze setmanes i mitja. Els antiinflamatoris corrien; de fet, fins la mateixa empresa els subministrava gairebé a granel.

En un fullet d’Amazon per captar eventuals era tot preciós: «Estaràs envoltat de campistes com tu en un ambient que afavoreix les noves amistats i el retrobament amb antics amics, compartint bons àpats, bons relats i bones estones al voltant d’una foguera o taula, cosa que, segons com es miri, val més que els diners». Ocupacions eventuals, sense sindicats, amb treballadors «que estan massa cansats per relacionar-se entre ells una vegada finalitzat el seu torn»...

Així ho va veure Jessica Bruder: «A vegades em semblava estar visitant una successió de camps de refugiats de la postrecessió, llocs d’últim recurs als quals anaven a parar les i els nord-americans expulsats de la força de treball tradicional pel que s’ha descrit com una «recuperació sense creació d’ocupació’». [...] Vaig començar a veure progressivament els campaments d’Amazon com un microcosmos d’una catàstrofe nacional. Als parcs de caravanes hi abundaven les persones que havien caigut molt per sota del seu nivell de vida de classe mitjana (i perdut) totes les comoditats que sempre havien donat per fetes».

UNA LEGIÓ DE NÒMADES viatgen pels Estats Units a la recerca de feines temporals. 1 Bob Wells, al centre de la imatge, un dels gurus d’aquest moviment, conversant amb altres nòmades en una edició de la Rubber Tramp Rendezvous, una trobada anual de persones que viuen sobre rodes, considerada la més gran del món, i que reuneix milers i milers de participants en un desert d’Arizona

2 L’actriu Frances McDormand en una escena de «Nomadland», que ha guanyat aquest any els Oscars a la millor pel·lícula, a la millor directora, Chloé Zhao, i a la millor actriu (la mateixa McDormand).