A la Moncloa es devien fregar els ulls, dimecres al matí, a mesura que hi arribaven les notícies de Barcelona: Junts exigia incorporar a la taula de diàleg els indultats Jordi Sànchez i Jordi Turull, el que hagués posat Sánchez als peus dels cavalls de Casado, Abascal i la caverna, però Aragonès s’hi negava, Junts no rectificava i el president els deixava fora. A la banda catalana de la reunió només hi hauria gent d’ERC, i per tant caminaria coixa per una ferida d’arma pròpia. En aquestes condicions, el president espanyol no havia de patir gaire: el seu homòleg català faria el que calgués per projectar la idea que la reunió havia estat un èxit pel simple fet que s’havia celebrat i s’havia quedat que els respectius equips continuarien treballant. Començava tot seguit a Barcelona la tradicional batalla per culpar l’altre del desastre, però Jordi Sànchez maldava perquè no fes esclatar la coalició de Govern. Junts no té cap altre pacte possible i ERC té una mala memòria biològica dels tripartits.
Balanç inicial de la taula de diàleg: sense pressa, sense pausa, sense terminis, sense amnistia, sense autodeterminació i sense unitat de l’independentisme. Amb una «agenda del retrobament» presentada per la Moncloa que no conté veritables propostes per resoldre el conflicte polític de les sobiranies i l’encaix institucional que se’n deriva. Aquesta reunió ha estat una pilotada endavant per donar temps a ERC per votar pressupostos que han de permetre esgotar la legislatura espanyola, alhora que evidenciava la feblesa estructural del pacte de govern a la Generalitat. Veure Pere Aragonès amb Pedro Sánchez esforçant-se en posar cara de positivitat, després d’excloure Junts de la taula (o de certificar l’autoexclusió, segons qui ho expliqui), envia senyals preocupants sobre la fragilitat de la situació a Palau. L’aprofundiment de la divisió estratègica és una bona notícia per al Govern espanyol, en la mesura que ara ERC es veu obligada a pidolar concessions per justificar-se.
El sobiranisme es fa creus dels informes de la Guàrdia Civil sobre la suposada trama russa del Procés i les vinculacions de l’entorn de Carles Puigdemont amb els soterranis del Kremlin, però quan aquests informes es transformen en «intel·ligència europea» (l’espanyola és una policia europea) i apareixen com a tals a The New York Times, pot passar el que ha passat: que el Parlament Europeu aprovi investigar la ingerència russa en els conflictes d’un gran estat de la Unió amb propòsits desestabilitzadors. La «guerra híbrida» de Putin, que inclou desinformació, ingerència subterrània i agressió informàtica, és ara una amenaça real per a l’Europa Occidental, i tothom que vulgui tenir amics a Brussel·les ha d’evitar qualsevol sospita de complicitat. Per aquest camí Waterloo pot veure com s’espatlla molta de la feina feta en l’objectiu d’«internacionalitzar» la qüestió catalana i com guanyen audiència els que la presenten com un mal de queixal empipador i potencialment infecciós.
Una ONG partidària del ferrocarril ha emès un informe en defensa de recuperar els trens nocturns com alternativa als viatges en avió, i l’ajuntament del Prat de Llobregat s’hi agafa per oposar-se a la polèmica, i ara suspesa, ampliació del seu aeroport, on tanmateix el tràfic internacional suposa un 73% del total, i aquests vols no els pot substituir el tren de forma competitiva, excepte si es donen tres circumstàncies: que el viatger no tingui gens de pressa, que el tren circuli molt subvencionat i que l’avió estigui fiscalment penalitzat. En aquestes condicions tornaríem als temps en què només els rics volaven i formaven la jet-set, mentre la resta maldormia en expressos com el Shangai de Barcelona a Galícia. Ara mateix, volar a París pot ser més barat que anar-hi sobre raïls. El quadre de sortides del Prat, ple de capitals europees, ens dibuixa la realitat, i l’AVE, amb les seves dues hores i mitja de trajecte, només s’endú la meitat dels viatgers entre Barcelona i Madrid.
Pluja d’al·legacions municipals contra la línia de molt alta tensió (MAT) entre Aragó i Catalunya. No volem que els parcs eòlics espatllin els paisatge puntejant les carenes o l’horitzó marí. No volem que les esteses de plaques solars substitueixin els conreus de secà que de totes maneres no garanteixen el futur dels fills dels pagesos. A l’Aragó no tenen tantes manies i estan disposats a posar molins i plaques a grapats en les seves extensions desèrtiques, i des d’allà proveir Catalunya d’energia renovable, però tampoc no volem les línies MAT que haurien de transportar-la cap a l’àrea metropolitana travessant comarques tarragonines i penedesenques. Per tant, ni volem els artefactes productors d’energia neta ni els camins perquè ens arribi des de fora. Llavors, quines fonts d’energia ens queden? La nuclear, que és pecat i porqueria, i la de les centrals que funcionen amb gas, que són les que generen CO2 i les que més encareixen el rebut de la llum. Som llestos, els catalans.
La data en què finalitzaven les concessions de les autopistes es coneixia amb anys d’antelació. També que l’Estat no prorrogaria el cobrament de peatges sinó que aixecaria barreres. No hi ha excusa, doncs, per no haver fet les coses de manera que en el mateix moment que canviava el règim comencessin les obres urgents per desmuntar les cabines i eliminar, així, l’obstacle que obliga a reduir la velocitat i provoca els embussos que ja hem vist dos caps de setmana seguits. Que la feina l’executés el ministeri o la concessionària dins el nou contracte de manteniment és una qüestió tècnica; l’important és que un problema previsible no s’ha previst i que no s’ha començat a negociar la seva solució fins que no els ha esclatat a la cara. Aquest és un exemple més de la capacitat infinita d’imprevisió de les administracions que teòricament ens serveixen i dels governants que suposadament les dirigeixen. Si no veuen a venir fets elementals, què deu passar amb els problemes complexos?
A Yolanda Díaz la vicepresidència li ha esborrat l’aura de forjadora de pactes, i el salari mínim s’incrementarà en contra del parer patronal. Acordar mesures socials a càrrec dels pressupostos de l’Estat, quan patrons i sindicalistes feien coalició amb la llavors ministra per vèncer la resistència de la rígida Calviño, era més fàcil que imposar una millora en les remuneracions dels empresaris als més mal pagats dels seus treballadors. Torna la cançó de la pèrdua en massa de llocs de treball, que no va ser certa el 2019 quan es va decidir un increment del 22%; en canvi, aquella mesura va moderar algun índex de desigualtat. L’increment actual serà del 1,6% i tot indica que quedarà per darrera d’una inflació alimentada pel preu de l’electricitat, la represa del consum i la crisi de matèries primeres. El Govern ja ha encarrilat que la revisió de les pensions segueixi el ritme de l’IPC, però el salari mínim no compleix la mateixa condició, malgrat el compromís de portar-lo fins el 60% del salari mitjà.
Torna la guerra freda, però a l’altra banda del planeta. La Segona Guerra Mundial va acabar amb l’acarament a l’escenari europeu dels Estats Units i la Unió Soviètica. Aquesta darrera va portar els seus tancs fins més enllà de Berlín i ja no els va treure fins que l’imperi es va esmicolar al cap de quatre dècades i mitja. Estats Units va aparcar les seves tropes a la banda democràtica del teló d’acer i va forjar l’OTAN, que encara funciona (acaba de perdre la guerra d’Afganistan). Continua existint una alta tensió entre Moscou i l’Europa Occidental encarnada per la Unió Europea, però aquesta no té una força militar conjunta per defensar-se, ja que sempre s’ha refiat del paraigua nord-americà. Ara, però, Washington mira cap al Pacífic i es desentén de la vella aliança atlàntica; la nova guerra freda és amb la Xina, que ha manifestat la seva intenció d’esdevenir la primera potència militar del planeta. La Xina del miracle econòmic era simpàtica quan atreia inversions i ens proveïa de manufactures barates, però en una dècada el pes de les exportacions en la seva economia s’ha desplomat, i ara mira cap endins i cap a la seva zona d’influència directa, que voldria convertir en un mercat captiu i patrullat. Per plantar cara, Washington ha decidit reforçat Austràlia amb submarins nuclears, en una operació en la que també participa el Regne Unit i que ha suposat la rescissió d’una comanda australiana de submarins convencionals a França. Europa dubta que pugui confiar en Joe Biden; les veus a favor d’una defensa continental unida cada cop s’escolten més.
