Per a Pedro Sánchez la millor situació de Puigdemont és a Waterloo, presidint un Consell per la República desinflat, intervenint en un Europarlament desert i convidat a aplecs com el que motivava el viatge a l’Alguer. Que l’expresident torni al primer pla és una nosa per al projecte sanchista a curt termini, que passa per lligar els vots d’ERC al Congrés a canvi de la foto de la taula de diàleg. I a Pere Aragonès també li interessa un Puigdemont en segon terme que no qüestioni la seva autoritat presidencial. La detenció de dijous, a l’aguait del que decideixin els tribunals italians i que s’aclareixi l’embolic sobre la vigència de l’ordre de cerca del jutge Llarena, ataca directament els interessos dels governs espanyol i català, per molt que el Govern espanyol es pronunciï a favor que el jutgin, cap altra cosa seria suïcida). A qui beneficia aquest sobtat gir de guió? Doncs als grans adversaris de Pedro Sánchez, que són nombrosos a la judicatura, i als d’Aragonès, que són dins del Govern català.
L’espanyolitat no és només una condició política o administrativa, també és un marc mental. La Palma és una illa situada al doble de distància de Catalunya que Sicília. La primera és atlàntica i africana, la segona és europea i mediterrània, com Catalunya. Però quan l’Etna entra en erupció i fa estralls és una notícia més als mitjans catalans, mentre que el fenomen volcànic de Cumbre Vieja i els seus efectes sobre les cases i les plantacions, sense més danys que els materials, han ocupat un munt de pàgines i d’hores d’emissió a la premsa, televisió i ràdio catalanes. La raó és evident: malgrat el seu atlantisme, la seva africanitat i la distància enorme, les Canàries són territori espanyol, i el marc mental de la informació que es fa a Catalunya respon a aquest marc, també en molts mitjans que es diuen nacionals o sobiranistes. Les penalitats dels palmeros són sentides com a molt properes per una gran part de la població catalana, i aquesta primera persona del plural és molt important.
L’espanyolitat és un marc mental però també és una condició política i administrativa. La polèmica per la desprotecció del català en l’esborrany de llei audiovisual espanyola, més enllà de que pugui ser corregida durant la tramitació, ens recorda quin és el marc de la legislació sobre drets i obligacions de les cadenes i les plataformes: un marc estatal. El mercat és global però el dret de restricció l’exerceixen els estats, i Catalunya no ho és. Per aquí plora la criatura. La TDT és plena de canals de concessió estatal contra ben pocs d’autonòmica (i desaprofitats, però aquest és un altre debat), i les operadores de cable (avui, fibra) també són d’àmbit espanyol. Netflix i companyia operen en clau espanyola, i les xarxes, cada cop amb més protagonisme en el consum audiovisual, també funcionen amb sucursals d’aquest àmbit. Davant aquesta dura realitat, i mentre subsisteixi, la defensa efectiva de la llengua passa per esperar que Madrid sigui sensible a les exigències del Govern.
El pla de Govern aprovat dimarts pel de la Generalitat contempla projectes que costen diners i altres que no. Entre els primers, universalitzar l’ensenyament gratuït a fins a tres anys, o incrementar en cinc mil milions la despesa sanitària. Això està molt bé i ningú no s’hi oposarà, però algú ha de dir com es paga i si les fonts de finançament estan garantides perquè, en altre cas, el pla és una carta als Reis. Entre el que no tenim i el que no ens donaran en farem molta, de feina. També hi ha coses que no costen diners i es proposen al pla, com ara elaborar d’un cop la llei electoral catalana per no haver d’aplicar l’espanyola per defecte. Però l’Estatut diu que la llei electoral l’han d’aprovar dos terços del Parlament, i això són vint-i-cinc diputats més dels que té la coalició governant. Caldran els vots o bé del PSC o bé de tres dels altres grups, i en tots els casos una de les exigències serà canviar la mecànica actual d’assignació d’escons, que dona avantatge als partits governants.
El marc d’espanyolitat absoluta és usual en tota la política d’abast estatal però assoleix màxims en la dreta nacionalista estatal. S’ha fet palès aquesta setmana quan el PSOE ha aprovat admetre a tràmit una proposició de Junts per Catalunya perquè el català sigui una llengua d’ús habitual, i no restringit com ara, als debats del Senat (al Congrés, de moment, ni pensaments). PP, Vox i Ciutadans han saltat com molles per mostrar la seva indignació pel que consideren una liquidació de la nació espanyola regalada per Pedro Sánchez al separatisme filoterrorista. La portaveu popular Cuca Gamarra ho ha dit molt clar: al Senat s’ha de parlar espanyol, que és la llengua oficial de l’Estat, i el que cal és defensar el castellà a Catalunya, que ho passa molt malament com descobreix qualsevol que pari l’orella als carrers de l’àrea metropolitana, on encara hi ha gent que utilitza el català. Poca, però encara n’hi ha, i això és intolerable per als partits de l’espanyolisme més espanyolista.
És massa aviat per saber si assistim a un simple entreteniment, a una revolta o a una revolució (li caldrien lideratge i programa), però les nits de gresca a la via pública que pejorativament anomenem botellots són un desafiament massiu i tossut a l’autoritat entesa en un sentit ampli: als governants i als guàrdies que compleixen les seves ordres, però també als metges i epidemiòlegs que supliquen no fer aquestes concentracions sense precaucions, i a la gent d’ordre que fan de prescriptors des de les tribunes publicades. El món, la vida i la història no solen ser lineals sinó pendulars, i un any i mig de restriccions han carregat en pèndol amb una gran força cinètica que ara s’expressa amb despreocupada alegria. No val la pena oposar-s’hi, perquè són massa milers i estan massa convençuts que tenen dret a fer el que fan, i això els converteix en en imparables. Potser el general hivern guanyarà aquesta batalla, però el crèdit de l’autoritat, en sentit ampli, ha quedat tocat.
Aquest diumenge se celebren eleccions generals a Alemanya i l’única cosa segura és que Angela Merkel no serà elegida perquè no s’hi presenta, però quan deixarà la cancelleria és una incògnita, perquè no se sap quant trigaran els partits a posar-se d’acord per formar govern. I és que les enquestes dibuixen un mapa d’una gran complexitat. Els socialdemòcrates de l’SPD superaran els fins ara victoriosos democratacristians del CDU, però tots dos amb uns resultats que obliguen als pactes, i el tradicional dels darrers anys, entre aquests dos grans partits, no abelleix cap dels dos. Per tant, uns o altres s’hauran d’entendre almenys amb dos dels altres: en primer lloc, els Verds, tercer destacat, i més enrere els excomunistes de Die Linke (literalment, «L’Esquerra»), l’extrema dreta i el petit però resistent partit liberal. Un sudoku complicat per a la governació de la gran potència de la zona euro, amb un pes considerable en la presa de decisions comunitàries que ens afecten.
Entre deu mil i noranta mil manifestants (quin escàndol, aquesta discrepància en el recompte!) diumenge contra l’ampliació del Prat, tot i que ja estava suspesa. Que es mantingués la convocatòria demostra que els seus motius anaven més enllà de protegir l’estany de la Ricarda; en realitat, va ser una suma de protestes contra els efectes del creixement econòmic en l’agricultura tradicional i en el medi ambient. Ho definia molt bé un dels eslògans més corejats: «Més carbassons i menys avions». Una notable troballa expressiva. Mentrestant, la part de l’economia que vol més avions insisteix a tenir vols intercontinentals amb alternatives per no afectar espais naturals, però si augmenta el pas d’avions sobre el barri benestant de Gavà Mar sentirem les protestes d’una gent que ha demostrat ser capaç de guanyar plets judicials. D’altra banda, de la gran operació dels 1.700 milions, 1.200 corresponien al projecte de «ciutat aeroportuària», i AENA la manté en els seus plans per a la propera dècada: tres-centes hectàrees d’activitats empresarials, logístiques, hoteleres o de restauració. Els terrenys ja són seus i tenen la qualificació urbanística necessària. Si aquesta inversió es deixa de fer serà perquè el clima econòmic ho desaconselli, no per la sensibilitat d’ERC a la protesta ecologista. I quant a l’ampliació de terminals, caurà com fruita madura quan les actuals es col·lapsin, o bé Reus i Girona treballaran al màxim i l’allau de turistes persistirà fins que Barcelona deixi de ser atractiva o fins que el turisme aerotransportat entri en crisi mundial.
