Es fa difícil creure en les casualitats en l’acció de les institucions polítiques espanyoles. El molt conservador Tribunal de Comptes ha rebutjat justament ara l’aval de la Generalitat als antics alts càrrecs als que vol embargar fins els mitjons per les despeses d’Acció Exterior durant el Procés, i ho fa quan salta la notícia que PSOE i PP han arribat a un acord per renovar aquest organisme, entre altres amb el mandat caducat (però no el CGPJ), i quan és a les portes la negociació dels pressupostos de l’Estat, per a l’aprovació dels quals Pedro Sánchez busca el suport de partits als quals pertanyen els embargats. Abans que el sacsegin, el Tribunal marca la seva petjada sabent que la Moncloa hi ha treballat en contra –negant l’aval de Justícia i abstenint-se de recórrer l’aval davant el Constitucional– i deixa clar qui mana i en quina direcció ho fa. Ah, i que un organisme extern al sistema judicial pugui confiscar béns i diners per irregularitats administratives és una gran anomalia.
Comença formalment el judici a l’excomissari de policia José Manuel Villarejo, que va acumular diners i poder sense glòria escalant de la mà dels ministres de l’Interior –sobretot de Jorge Fernández Díaz– i venent a bon preu informació policial secreta a clients particulars interessats en l’espionatge i el desprestigi de rivals financers. Bancs i grans empreses formaven part de la seva cartera de clients, mentre es guanyava la cobertura del ministeri treballant en el més profund i pudent de les clavegueres de l’Estat en l’operació Catalunya o mirant de salvar-li la pell al PP amb l’operació Kitchen contra Luis Bárcenas. Des de la garjola ha anat ordenant la filtració successiva d’àudios i dietaris comprometedors, capaços de fer mal, per exemple, a la monarquia. Sabem que aquestes maniobres no han impedit que s’assegui al banc dels acusats, però no sabem de quines amenaces l’han alliberat. Comença ara un nou capítol del fulletó, i no se sorprenguin del tot si no respon a les expectatives.
S’ha tornat a celebrar la festa nacional espanyola, en el dia de la Hispanitat, amb la corresponent desfilada de les forces armades durant la qual una part del públic ha xiulat i escridassat el president del Govern. Quan governa l’esquerra, el nacionalisme de dretes aprofita l’esdeveniment militar per escridassar-la, mentre que els votants d’esquerres no fan el mateix quan governen les dretes. Es nota que la parada militar, amb la presència del rei, només és atractiva per a una part de l’espectre polític ciutadà, que ve a coincidir amb la que votaria monarquia en un referèndum segons una enquesta recent, la qual avança que guanyaria la república (39% contra 31%). La mateixa enquesta, però, diu que el rei i l’exèrcit generen més confiança que els partits polítics, tot i que una república tindria un president sorgit d’un d’aquests partits. La percepció política ciutadana està en fase de negativitat: no li agrada el que hi ha però no té clares les sortides. Per a la democràcia és una situació de risc.
La llei de l’Habitatge que prepara el Govern espanyol és una capsa de sorpreses. Ara diu que obligarà els ajuntaments a compensar els promotors immobiliaris quan els obliguin a destinar el 30% de les promocions a habitatge protegit. De fet, la norma seria un retrocés respecte a la situació actual en l’objectiu de posar sòl edificat a l’abast de les rendes més baixes. La qüestió de fons és qui paga l’habitatge social; l’anomenat «model Barcelona» força la solidaritat dels promotors, però aquests responen que es veuen obligats a encarir el 70% restant, de manera que la carestia global persisteix. D’altra banda, els ajuntaments van escassos de recursos, i compensar el 30% amb més capacitat d’edificació genera densitat en unes ciutats ja massa denses. La teoria diu que els preus baixen quan s’incrementa l’oferta, i una via per fer-ho és que l’administració es converteixi en promotora, però la memòria dels barris de promoció pública de fa unes dècades no és estimulant.
És sorprenent que a les darreres eleccions municipals de Badalona hi participés el 63% del cens electoral, perquè l’espectacle de partidisme que s’havia donat en els anys anteriors, amb quatre alcaldes en vuit anys, una moció de censura i repetides situacions d’inestabilitat consistorial donava de si per a un desencís ciutadà considerable, però el cert és que la participació va superar la de les anteriors, i els resultats van variar sobretot per l’efecte de dinàmiques nacionals –la forta pujada d’ERC–, de manera que els partits van tornar a fer les coses de sempre: barallar-se per protagonismes de curta volada. Va ser així com el PP, amb García Albiol al front, va aconseguir l’alcaldia amb el 40% dels regidors: tots els altres deien que ho volien impedir però no es van posar d’acord per presentar-hi una alternativa. Ara que Albiol surt als Papers de Panamà es parla de moció de censura, i es comenta que ara és possible perquè ja no hi ha la cupaire Dolors Sabater. Poc seriós, tot plegat.
El Fons Monetari Internacional avisa que anem amb compte amb la inflació, que s’està disparant per l’encariment de les matèries primeres i les dificultats del transport que afecten les cadenes de subministraments, però alhora ens tranquil·litza amb l’esperança que l’any que ve es posarà a to. Aconsella els bancs centrals que no s’afanyin a apujar els tipus d’interès, ja que probablement la situació és transitòria i s’arreglarà sola quan arribin més combustibles a les canonades, més matèries primeres a les indústries i més vaixells de contenidors al mar; en previsió d’aquest escenari, la seva projecció és que a mitjan any vinent la inflació tornarà als nivells anteriors a la pandèmia en les economies avançades. Però es cura en salut i també demana als bancs centrals «estar preparats» per al cas contrari. Cap previsió no impedirà que un Nadal de regals frustrats i un hivern amb l’energia pels núvols provoquin onades de malestar ciutadà a més d’un país.
La resolució del tribunal constitucional polonès que nega la superioritat de les resolucions europees sobre les lleis nacionals ha alarmat Brussel·les, ja que suposa una càrrega de profunditat contra l’edifici comunitari. La Unió Europea és un club de pertinença voluntària, però formar-ne part implica acceptar el reglament i fer una cessió parcial de la sobirania a canvi dels beneficis de l’associació. Curiosament, els estatuts del club no preveuen cap mecanisme d’expulsió de qui no els compleixi; només la sortida voluntària, com la del Brexit. I les grans decisions encara s’adopten per unanimitat, fet que dona poder de veto als governs més escèptics. Polònia està en plena onada d’afirmació nacionalista, com Hongria, i reclama «que no ens manin els buròcrates europeus», però missatges semblants els escoltem en partits de dreta i d’esquerra d’altres països, i va ser també el missatge que va decantar el referèndum britànic. Limitar-se a blasmar el Govern de Varsòvia no és una resposta suficient.
El projecte de pressupostos ha arribat al Congrés i ha començat la polèmica territorial, amb Catalunya com a esca del pecat. La presidenta de Madrid i aspirant a cap de l’oposició espanyola es queixa que la seva regió rep la meitat d’inversió que Catalunya, i Catalunya es queixa que rep per sota del que li tocaria per PIB. Madrid podria dir que se li assigna per sota de la mitjana de les altres, però s’estima més disparar cap a Catalunya, que és una tàctica eficaç des dels temps d’Olivares i Quevedo, al segle dissetè. I se li oblida que les inversions pressupostades a Madrid sempre es compleixen en un grau molt superior a les de Catalunya, on es queden en el 40% i en algunes concrecions, com les maltractades Rodalies, baixen fins al 20%. Entre el mal finançament autonòmic, la despesa centralista de les estructures «comuns» i l’incompliment de les inversions, la despesa pública estatal continua sent un mal negoci per als catalans, que no es veu compensada per l’accés dels nostres productes al mercat espanyol perquè els temps del proteccionisme han passat a la història i ara el mercat és l’Europa comunitària. Només el temor que la impugnació dels comptes provoqui la caiguda de Pedro Sánchez i unes eleccions generals que guanyaria la dreta –resultat previsible si la causa de l’avançament electoral és un fracàs estrepitós de la coalició governant– , i que Pablo Casado arribi a La Moncloa lligat ben curt per Santiago Abascal, justifica que partits d’obediència catalana votin aquests pressupostos sense exigir abans el compliment dels anteriors.
