Una de dues, o a Gabriel Rufián el van enganyar en l’afer del sis per cent cooficial a les plataformes de vídeo, o el van informar correctament i és ell qui va amagar-nos una informació crucial. Si el Govern li va dir que no s’aplicaria a les companyies amb domicili a l’estranger, com Netflix o HBO, l’home d’Esquerra al Congrés no hauria d’haver acceptat el tracte a canvi del qual va aprovar els pressupostos i, a més a més, hauria d’haver explicat a l’opinió pública l’intent de presa de pèl. No haver-ho fet seria un motiu important de desqualificació. Però si no li ho van dir o el van incitar a l’error, li van donar motius de sobres per plantar-se en la intransigència preventiva de qui sap que si es deixa enredar una vegada, provaran d’enredar-lo sempre més. El problema és que l’única amenaça capaç de fer realment mal al Govern de Pedro Sánchez seria la de tombar els pressupostos al tràmit del Senat, i fer-la efectiva exigiria que Esquerra hi trobés uns aliats que no són tan fàcils.
Un detall que potser no s’ha comentat prou: si les plataformes amb domicili fiscal fora de l’Estat, com Netflix, HBO, Amazon Prime o Disney+, no poden ser obligades a oferir un sis per cent del seu catàleg en alguna de les llengües cooficials, com el català, el basc o el gallec, tampoc no se les pot forçar a oferir cap percentatge en espanyol, ja que les dues imposicions formen part de la mateixa norma. Si s’escapen d’una quota també s’escapoleixen de l’altra. Però això no preocupa gens ni mica el conjunt de defensors del castellà en general i les vicepresidentes socialistes en particular, ja que les plataformes estan interessades a doblar les seves produccions més atractives a una llengua amb la qual se senten còmodes desenes de milions de persones, i ho faran encara que cap llei no les obligui, per pures raons d’audiència. Aquesta audiència que no perden a Catalunya quan prescindeixen d’incorporar el català a l’extensa oferta de llengües que acompanya les millors estrenes.
Més de la meitat dels catalans creuen que la taula de diàleg entre els governs català i espanyol no servirà per a gaire res. Així ho revela l’enquesta anual de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, adscrit a la Universitat Autònoma. Amb un treball de camp al llarg del mes d’octubre, a la pregunta de si els dos governs arribaran a un acord sobre el conflicte polític català, el 30% respon «probablement no», i el 26%, «segur que no». La desconfiança és palesa i només entre els qui es declaren votants socialistes l’optimisme supera el pessimisme, ja que tres de cada cinc votants d’ERC s’apunta a les perspectives negatives. Dos de cada tres enquestats estarien a favor que la taula acordés el referèndum i l’amnistia, però les esperances que passi són escasses. La distància entre el que agradaria que succeís i el que s’espera realment que succeeixi s’està ampliant, i aquest sembla ser el signe dels temps. Una dissociació que no resta expectatives de vot, sinó al contrari, als qui aposten pel diàleg.
Els focus de malestar social qüestionen la desigualtat, que no es dona només en la clàssica divisió entre grans propietaris i gent humil, sinó dins el conjunt de les rendes del treball assalariat. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística a partir de l’Enquesta de Població Activa, el 10% més ben pagat dels treballadors espanyols a jornada completa guanya un sou brut mitjà superior a la suma del que cobra el 40% més mal pagat. El 10% superior ingressa una mitjana bruta de 4.964 euros, mentre que el 10% de baix de tot ingressa de mitjana 737 euros a jornada completa, que es redueixen a 503 en el grup a jornada parcial. La Gran Recessió va estendre una figura que semblava oblidada, la del treballador pobre, aquell que amb un sou legal a jornada completa no en té prou per sobreviure dignament. Els preus de l’habitatge i dels serveis essencials no paren de pujar, els sous més baixos no els atrapen i l’ascensor està espatllat. Creixen el malestar i la irritació.
L’atur del novembre al conjunt d’Espanya s’ha situat per sota no tan sols del 2019, de manera que ja hauria recuperat l’impacte de la pandèmia, sinó a nivells anteriors al 2008. La xifra de contractacions, mesurades en altes a la Seguretat Social, apunten en la mateixa direcció. És cert que els treballadors en ERTO no compten com a aturats, però havien arribat a ser 3,6 milions i ara són una trentena part d’aquella xifra. Els gremis comercials diuen que el black friday ha anat bé i ja no es parla d’estanteries buides pels colls d’ampolla. Tanmateix, s’escampa la preocupació per la inflació, els tancaments de fronteres pel nou virus i la rebaixa en les previsions de creixement que emeten els organismes internacionals. S’esperava un efecte tap del xampany amb la suavització de les restriccions, però el que surt a raig és la demanda de repartir millor el retorn de la prosperitat i que els salaris atrapin i superin el cost de la vida. S’anuncien vagues i manifestacions i el sindicalisme es rearma.
Aquesta setmana s’ha revelat que el govern de José María Aznar, els anys noranta del segle passat, va passar la barretina entre grans empreses i organismes oficials per pagar el silenci de la vedet Barbara Rey sobre detalls de les seves relacions extramatrimonials amb Joan Carles I. La relació entre el rei i la Rey, acudits a banda, era de domini públic, encara que no fos matèria publicada, i això que no existien les xarxes digitals. Empreses privades com Repsol o públiques com la televisió valenciana Canal 9 –en temps de govern regional del PP– van afluixar la mosca per protegir la bona imatge del titular de la corona i, amb ella, la institució monàrquica que es considerava clau de volta institucional de l’Estat. I que encara s’hi considera, però cada vegada amb més contestació popular. Com per donar la raó als vells moralistes, a causa del despit de les amants ressentides (i ambicioses), la imatge de Joan Carles I està arruïnada i feina té el seu fill per no ser arrossegat en la caiguda.
S’ha obert a Europa el debat de la vacunació obligatòria de la covid per la coincidència de dos factors: la massa de població renuent, immune a les campanyes i als consells i peticions de metges i sanitaris, i l’arribada d’una nova variant –l’anomenada òmicron– que ha produït una mena d’estat de pànic abans de saber-se’n gran cosa. Governs i societat estan escaldats pels brutals efectes de no haver avaluat el perill del coronavirus quan va treure el nas per primer cop, aviat farà dos anys. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha fet oficial l’existència del debat, que divideix tant els ciutadans com els polítics en molts països. A Alemanya era motiu de controvèrsia dins el govern tripartit acabat d’estrenar, ja que els liberals hi eren reticents, però han cedit. A Catalunya, els nivells de vacunació, després de l’impuls que els ha donat l’exigència ampliada del passi covid, allunyen de moment la temptació, però res no és segur en relació amb la pandèmia.
La confirmació per part del Suprem del 25% de castellà a les escoles catalanes ha coincidit amb la divulgació que en moltes aules la xifra real és bastant superior i que, per tant, la immersió no es compleix. Mentre la conselleria demana calma, apareixen crides a repensar el model. El PSC ha decidit que adoptarà una posició oficial per orientar els seus regidors si el tema es debat als plens municipals, i segons què decideixin saltaran espurnes quan es presentin mocions sota el lema «la immersió no es toca». No es toca però està tocada, diu una opinió força estesa, i entre els qui la comparteixen s’hi troba l’exdiputat i economista Germà Bel, que en un article a l’Ara ha ressuscitat la idea de la doble línia: unes escoles totalment en català i altres del tot en castellà. Així, diu, qui vulgui immersió completa estarà segur de trobar-la, i els qui no la vulguin no faran destorb. La idea de la doble línia (model basc) va ser acaronada per sectors del pujolisme als inicis de l’autogovern, fa quatre dècades, però es va abandonar a favor de la immersió per evitar que es consolidessin els guetos lingüístics. En aquells temps Germà Bel militava al PSC, partit pel qual va ser diputat al Congrés entre el 2000 i el 2004. Onze anys més tard, el 2015, va encapçalar la llista de Junts pel Sí a Tarragona; pel camí havia abandonat tota esperança de reformar Espanya, a la vista del «cepillado» de l’Estatut i de la derrota eterna en la batalla de les infraestructures. Escoles de catalans i de castellans? La simple idea provoca reaccions d’alarma perquè el perill de guetificació persisteix.
