I si la guerra dura i dura?

En alguns aspectes el Govern de Pere Aragonès ha gestionat la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 com si Catalunya fos un Estat independent sense subjecció a altres poders. I ja sabem que no és així. Per això s’ha vist obligat a endarrerir l’anunciada consulta a la població de les comarques de muntanya, ja que ara mateix no els podrien explicar quin projecte estaven votant. La Generalitat, tota sola, no pot decidir que Catalunya sigui candidata, perquè l’interlocutor del Comitè Olímpic Internacional és el Comitè Olímpic Espanyol, el qual no adopta decisions d’aquesta mena sense el beneplàcit del Govern central. Si, a més a més, l’organització de l’esdeveniment afecta l’Aragó, el seu president adquireix la capacitat de posar oli als engranatges o bé pals a les rodes. Ha triat la segona opció com a via per augmentar el seu tros de pastís, i el resultat és una gran confusió, una irritació general, i un recordatori que posar-nos d’acord a Catalunya és condició necessària però no suficient per impulsar grans projectes.

Pedro Sánchez no va oferir explicacions noves sobre l’afer Pegasus en la seva compareixença de dijous al Congrés. Va anunciar una inconcreta reforma de la llei de secrets oficials, pendent des de fa dècades, va atacar el PP a compte dels seus espionatges polítics perquè estem en campanya a Andalusia, i va insistir que ell no determina a qui s’espia: això ho decideix el CNI, i l’executiu rep la informació aconseguida si és rellevant. No se’l van creure, com ningú no es creu altres caps de govern quan expliquen el mateix, però no poden dir altra cosa. S’imaginen un president que afirmés «jo decideixo a qui, quan i com s’espia»? Els serveis secrets es convertirien en una diana constant dels atacs de l’oposició dins la mecànica política ordinària. Fins i tot les democràcies menys imperfectes mantenen aquesta part de l’Estat al marge de la batalla partidista, i en això estan d’acord la majoria de partits, perquè els que no governen esperen fer-ho més d’hora que tard i voldran eines en bon estat de funcionament.

Actituds i comportaments que fa quinze anys es veien com a tolerables ara es consideren inadmissibles, per usar l’alternativa que oferia Joaquim Maria Puyal al programa Vostè jutja. Fa quinze anys, al rei Joan Carles se li perdonava que fes vida de milionari, que anés amunt i avall en avions privats, es divertís amb potentats de fortunes sospitoses, que no se’l sotmetés a cap mena de control, i que injuriar-lo fos un delicte infinitament més greu que injuriar el teu veí d’escala. Això ha passat a la història. La tolerància va morir al mateix temps que un pobre elefant en plena arribada de la crisi econòmica. El seu fill i actual monarca ha anat reculant posicions per salvar la institució: suspensió de paga, renúncia a l’herència, visible distanciament... fins a la fixació de residència a Abu Dhabi, que no és cap model de democràcia igualitària. Però Joan Carles vol tornar, diuen que perquè s’enyora. I Felip està entre els deures filials i la certesa del mal que el retorn pot fer a la institució.

Més que geometria variable, la de Pedro Sánchez a les Corts és una geometria torturada que fa una giragonsa a cada votació. Aquesta setmana, en poques hores s’han vist tres combinacions diferents per evitar la derrota del Govern en tres votacions, i la més espectacular ha estat la de la llei de l’audiovisual, aprovada gràcies al PP i sense els vots d’Unidas Podemos, el que implica una esquerda a la coalició de govern, i amb ERC en contra, que de Pegasus ençà no és cap novetat. La trencadissa dins el pacte que sustenta l’executiu es deu a una maniobra de darrera hora amb la qual Sánchez ha preferit enfurismar els seus socis i el sector independent del cinema espanyol a canvi d’agradar els propietaris de Tele5, Antena 3 i les respectives filials –Cuatro, la Sexta i el bosc de la TDT. Tal com queda, una producció del grup de Tele5 per al d’Antena3, o viceversa, es considerarà «independent» a efectes de subvencions. A Catalunya hi ha seriosos dubtes sobre la sensibilitat pel català d’aquests gegants.

Els Estats Units d’Amèrica van néixer a finals del segle XVIII d’una revolta de les colònies contra el poder britànic, i en ella i en la guerra d’independència van tenir un paper fonamental les milícies formades per ciutadans que usaven les seves pròpies armes, generalment mosquets. Londres va arribar a dictar un embargament de la venda d’armes i municions en aquell territori, i així va reforçar la identitat entre posseir-ne i defensar la llibertat individual i col·lectiva. Els Estats que van constituir la Unió van projectar sobre el Govern federal la mateixa desconfiança que tenien contra el britànic, i van advocar per mantenir el poble armat per si de cas Washington queia en la temptació de l’abús de poder. Aquest és l’origen de la famosa «segona esmena» i de les dificultats per restringir l’accés de tothom a tota mena de màquines de matar, encara que sovint es tradueixi en tragèdies com la matança d’aquesta setmana a Uvalde (Texas), on un adolescent ha massacrat 19 nens i dues mestres d’una escola.

La mateixa setmana que el Congrés espanyol aprova la llei del «només sí és sí» es coneix que dues noies catalanes originàries del Pakistan han estat assassinades en aquell país, en un «crim d’honor», per la seva negativa a admetre uns casaments concertats. Les han torturades i mort els seus propis familiars, i tot el poble ha contribuït en la fugida dels criminals. La lluita per la igualtat de drets de les dones està lluny d’haver assolit els seus objectius malgrat les mesures que des de fa dècades s’adopten i que, per tant, han de ser continuades i aprofundides, però la situació a casa nostra és paradisíaca si es compara amb la d’una gran part del planeta, en què la meitat de la població és considerada per l’altra meitat com una espècie inferior, destinada a obeir, servir i procrear, amb la cobertura ideològica de la tradició i d’una concepció escleròtica de la religió. I fins i tot a l’Occident democràtic, l’avenç d’una gran onada conservadora, il·liberal i autocràtica no ens permet ser gens optimistes.

El noruec Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, adverteix que la guerra d’Ucraïna serà llarga i hem d’estar preparats. José Manuel Albares, ministre d’Afers Exteriors del Govern espanyol, considera que la guerra durarà uns quants anys i estarà acompanyada d’una crisi d’inseguretat alimentària que afectarà sobretot el nord d’Àfrica i el Sahel. Cal doncs que ens fem a la idea que la pedra no sortirà de la sabata i anirem coixos una bona temporada. Tot enfrontament militar és d’evolució imprevisible –ho adverteix el mateix Stoltenberg–, però les circumstàncies d’aquest apunten cap a un llarg empat d’impotències a partir dels marges autoimposats de l’Aliança Atlàntica, que no vol ni pot permetre que Putin ocupi tot Ucraïna i se l’annexioni o la utilitzi per portar les seves divisions fins a la frontera de Romania, però tampoc no vol escalar la guerra amb una intervenció que vagi més enllà d’ajudar els ucraïnesos a defensar-se. Però allargar la guerra significa també allargar les seves conseqüències per a l’economia occidental, i per això s’escolten missatges com el de Henry Kissinger, exsecretari d’Estat nord-americà en temps de Nixon, a favor de signar un alto el foc que reconegui les conquestes territorials russes. Els ucraïnesos no en volen ni sentir a parlar, però tampoc altres estats europeus fronterers amb Rússia, com els bàltics, que no volen establir precedents. Si la guerra ha de durar, els governs es veuran obligats a buscar junts la manera que el seu impacte sobre el benestar dels ciutadans sigui el menor possible.